La sèrie esta formada per un document relacionat amb la Coronela de Barcelona.
La Coronela de Barcelona tenia com a àmbit de combat la mateixa ciutat i no s'havia concebut per sortir a camp obert. La seva comesa era custodiar tota la ciutat, controlant les entrades i les sortides pels portals, i patrullant les muralles. D'aquesta manera, alliberava d'aquesta tasca a l'Exèrcit Regular Austriacista per tal que tots els seus efectius operatius quedessin com a exèrcit de campanya per poder expulsar els invasors francesos i acabar amb l'exèrcit de Felip d'Anjou. Com unitat especial de combat apta per a operacions especials en el camp davant de Barcelona, la Coronela es va dotar d'una companyia de granaders formada pels 200 homes més excelsos físicament, seleccionats d'entre totes les companyies, presents a les cerimònies de gala que presidien els actes tradicionals dels gremis que formaven la Coronela.
Organitzada en 44 companyies sota el comandament de l'aristocràcia catalana enquadrada en el Braç Militar de Catalunya, la Coronela tenia un total de 3.200 combatents escollits d'entre els 4.525 confrares afiliats als gremis barcelonins. El 20 de març de 1706, Carles III va lliurar la patent oficial de coronel al conseller en cap de Barcelona, un càrrec de caràcter anual.
Felip d'Anjou es negà a donar-se per vençut i, conscient del perill que suposava Barcelona en mans de l'enemic, decidí llançar un atac. Així, demanà a René de Froulay de Tessé que es dirigís tan ràpid com pogués a Barcelona des de Lleida amb reforços enviats de França i l'estol de Toló comandat per Lluís Alexandre de Borbó amb canons i munició. Les tropes arriben el 3 d'abril de 1706 a la ciutat i la posen a setge, i Felip arribà des de Madrid. El rei Carles, tot i que podia fugir fàcilment per mar, va decidir esperar l'estol de socors. Arthur Chichester va resistir fins al dia 26 al castell de Montjuïc, quan caigué en mans borbòniques. La muralla de la ciutat fou atacada amb artilleria a la zona de Sant Antoni, on es produí una important fissura. El 27 d'abril les tropes aliades aconseguiren entrar a la ciutat desembarcant en barques de pescadors gràcies a la retirada de l'estol de Lluís Alexandre de Borbó, causada per saber del gran estol aliat que s'aproximava. Els borbònics, que podien haver presentat batalla, fugen en un complet desordre i, atiats pels miquelets, abandonen l'artilleria i les municions, fins al punt que Felip d'Anjou ha de fugir cap al Rosselló a França, i tornar a Espanya per Navarra. Durant el setge, els anglesos havien quedat impressionats per l'alta preparació, disciplina i valentia de la Coronela de Barcelona.]
Militarització de la Coronela
El nomenament dels oficials (capità, tinent i alferes) que havien de comandar les companyies de la Coronela va quedar a elecció dels propis gremis. Els capitans havien de ser escollits entre l'aristocràcia catalana afiliada al Braç Militar de Catalunya, i una vegada feta la proposta la presentaven al rei, qui li lliurava la patent. A partir de llavors, els nous nomenaments de capità havien de comptar amb l'aprovació dels ja existents, els capitans vells, i a partir de 1713, amb l'aprovació personal del protector del Braç Militar de Catalunya. D'acord amb les patents, el rei va pagar el sou dels oficials majors i els capitans de la Coronela i, a partir de 1711, els dels tinents i alferes, quan aquests reberen també la patent del rei.
El 22 d'agost de 1706 es va donar un nou pas cap a la militarització dels civils que servien a la Coronela quan el rei, amb el vistiplau dels Tres Comuns de Catalunya, va declarar que mentre els civils estiguessin de guàrdia estaven sota jurisdicció militar. Per mantenir el control directe de la milícia, el Consell de Cent de Barcelona va publicar un memorial el 30 novembre de 1706 declarant que, tot i que els civils estaven sota la jurisdicció militar, serien els consellers que decidirien qui entrava de guàrdia i aplicaria les sancions disposades en el codi militar. El procés de militarització va culminar entre octubre de 1706 i març de 1707, quan la Coronela va passar a uniformar-se completament, i els antics mosquets van ser substituïts pels nous fusells reglamentaris, quedant a tots els efectes equiparada a un regiment d'infanteria de l'Exèrcit Regular Austriacista. Així mateix, els gremis van veure beneïdes les banderes de les seves companyies. Les despeses eren sufragades pels gremis barcelonins, excepte l'armament, que era pagat per la Corona.
En l'escala (ordre de prelació) de 1706 es van formar 44 companyies ordenades jeràrquicament que prenien com a referència l'antiguitat del gremi, que considerava la prelació un factor de prestigi. Finalitzat el setge borbònic de 1706, diversos gremis van criticar la prelació en considerar que la seva companyia ocupava un escalafó que no es corresponia a la seva antiguitat. El setembre es va proposar una nova escala que no va obtenir consens. Es va negociar una nova proposta i el desembre de 1706 va ser ratificada. Donada la desigualtat de poder entre alguns gremis, alguns havien d'unir els seus esforços amb altres per sufragar les despeses d'una companyia, però la rivalitat i competència entre els gremis barcelonins produïa tensions, i el 1708 es va reordenar l'escala sumant 45 companyies. Aquests arranjaments reflectien el món industrial dels gremis, ja que malgrat la militarització total, la Coronela no deixava de ser un cos format per mestres, artesans, i aprenents dels gremis catalans, amb uns costums tradicionals i manera de treball propis.
Oficials i companyies
L'oficialitat de la Coronela de Barcelona era l'equivalent a la d'un regiment d'infanteria reglat: el conseller en cap era el seu coronel, i en tractar-se d'un un càrrec que es renovava anualment, la continuïtat en la línia de comandament quedava assegurada per la figura del tinent coronel, un rang amb perfil específicament militar. A les seves ordres hi havia el sergent major, que habitualment va tenir el comandament directe sobre la unitat quant al seu desplegament sobre el terreny i ensinistrament tàctic. Aquests tres oficials majors tenien patent oficial del rei, i per tant estaven a sou de la Corona com la resta de regiments de l'Exèrcit Regular Austriacista. Les ordres eren sempre impartides pel coronel —el conseller en cap—, després de conferenciar amb el tinent coronel, i transmeses pel sergent major a través dels ajudants, qui les comunicaven als capitans de cada companyia.
La coronela va tenir un paper especialment important en la defensa de la ciutat contra les tropes borbòniques. Els 4.500 civils enquadrats en la Coronela van defensar la ciutat durant el darrer Setge de Barcelona durant la Campanya Catalana de la Guerra de Successió Espanyola; aleshores estava organitzada en 48 companyies formades cada una per uns 80 homes que s'agrupaven de vuit en vuit formant un batalló, el qual tenia aproximadament uns 700 soldats.
Donada la seva mida, la Coronela de Barcelona es va dotar de 3 ajudants dragons per garantir la ràpida i efectiva transmissió de les ordres a través de la cadena de comandament en una zona de combat tan àmplia com era la ciutat de Barcelona. Per cobrir la plaça de dragons es va exigir a aquests oficials un excel·lent nivell de comprensió de les ordres militars, així com experiència de combat per a ser ràpids i precisos en la transmissió de les ordres del conseller en cap.
Cada companyia tenia com a oficial superior, un capità.
El document en pergamí, amb data de 6 d'octubre de 1587 ens parla de:
Pere Guasch, notari públic de Vilafranca del Penedès per autoritat reial i de l'ardiaca del Penedès, dona fe que Jaume Lluís, burgès del dit lloc, reconeix rebre de Joan del Xam, prevere beneficiat en l'església parroquial de Santa Maria, tres lliures de moneda barcelonesa de tern en concepte de la lluïció d'un cens de mitja quartera d'ordi que el dit del Xam pagava anualment per la festa de sant Pere Feliu per una peça de terra que tenia al lloc dit la Rasa de la Pelegrina.
UntitledEs tracta d'un edicte, en paper, amb Caplletra inicial i amb escut de la Diputació de Barcelona a l'encapçalament.
Aquest document corrobora la decisió presa pel consistori de Diputats i Oïdors, seguint els consells de la reunió dels dos braços militars i real, a fi de mantenir-se sota el domini de l'emperador Carles VI, per aconseguir que les seves institucions no siguin aniquilades.
El document explica que es coneix que hi ha persones d’aquests braços, els quals no estan d’acord amb la decisió tomada, el dia 14 del mes de juliol, però demana a tot el poble de Catalunya a contribuir amb tots els medis possibles a la defensa del Principat.
Signa el document Don Francesc de Solà de Sant Esteve.
Inclou Caplletra inicial.
Edicte de Don Ioseph Carrillo de Albornoz, Comandant en interí de l’Exèrcit, i Principat de Catalunya, desprès de diversos edictes, es prohibeix l’ús d’armes amb la pena capital de mort.
Així mateix estipula l’ús de l’espasa com distintiu honorífic, i quin càrrecs la poden portar, sinó s’imposarà una pena de trenta dies de carcel i una multa de 50 lliures.
UntitledInclou Caplletra inicial.
L’arquebisbe de Rodas. Alexandro Aldobrandi, nunci i col·lector apostòlic en els regnes d’Espanya amb facultat de Legat à Latere, presenta una denuncia davant la construcció del convent de San Agustí al carrer Hospital, per perjudicis a la comunitat de l’església del Pi de Barcelona, perquè suposa el enderrocament de moltes cases per la seva construcció.
L’església del Pi amb l'enderrocament d'aquestes cases perdia censals i pensions necessaris per la comunitat. Era comú que sobre les cases pesaran una sèrie de censos, que generaven pagaments a la comunitat religiosa i a particulars, els qual disfrutaven de drets dominicals sobre les vivendes. La comunitat del Pi rebia censos i lluïsmes de les cases afectades en el carrer Hospital, per aixó no estava d'acord.
UntitledInclou Caplletra inicial.
Es tracta d'un edicte donat pel capità general del Principat de Catalunya Don Ignacio Francisco de Glimes, sobre una Reial Pragmàtica donada pel rei Felip V sobre el valor de la moneda de plata i d'or.
Una Pragmàtica és una disposició reial, emanada per pròpia iniciativa imperial o a requeriment d’entitats o autoritats públiques, en matèria de dret públic en el que no intervenen la cort o el tribunal
El protocol de les pragmàtiques és ampli i s'hi distingeix una exposició de motius, un acte de promulgació i un articulat. Solen contenir ordres generals que tots els naturals del regne han d'obeir.
L'estructura del document exposa primer de tot que han rebut una Reial Pragmàtica donada pel rei Felip V. A continuació segueixen tots els títols del rei i del seu fill com Príncep d’Astúries: anomena a tota la població, començant amb la noblesa i continuant per ordre social, totes les persones citades.
El document continua amb l'exposició dels fets: Hi ha una gran quantitat de monedes i mides en tot el territori, per això decideix donar un valor únic a cada tipus de moneda d'or i de plata.
Continua l'exposició amb les diferents pragmàtiques donades per aquest tema (8-9-1728, 31-9-1731 ).
D’aquest document dona fe el seu secretari de càmera més antic, Miguel Fernandez Munilla, va ser escrita a Aranjuez el dia 6 de maig de 1737. El secretari del rei Francisco Xavier de Morales i Velasco secretari la va fer escriure. Signen els testimonis.
A continuació exposa el document: en la vila de Madrid amb data 17 de maig de 1737, en els balcons del palau del Bon Retir i al costat de la porta de Guadalajara, on estan els mercader i oficials i amb testimonis presents, es publica la Reial Pragmàtica amb trompetes i timbals pel pregoner públic. Ho certifica l'escrivà Cayetano Madrigal de la càmera del rei.
L'escrivà major Cayetano Madrigal certifica que és còpia de l'original i ordena a tots els corregidors del regne es publiqui aquest edicte en els llocs acostumats de la ciutat de Barcelona i en la resta de pobles i ciutats. Donat a Barcelona el dia 23 de maig de 1737.
Ho signa el capità general Conde de Glimes, i els seus testimonis.
Tanca la Reial Pragmàtica com el pregoner i trompeta reial Pedro Constanço ho va publicar en els llocs acostumats el dia 24 de maig de 1737.
Untitled