Alfonso Sánchez va néixer a Llano del Beal, a la Unión, Múrcia. Aviat es va traslladar a viure a Barcelona amb la seva família de ben petitet. Va marxar a la guerra amb l’exèrcit republicà i també fou empresonat a causa de les seves idees cap els anys 1942-1943 segons testimoni del seu fill.
Es va casar cap el 1936 amb Catalina Bertràn i varen tenir sis fills tres dels quals van morir al poc de néixer a causa -segons el fill- dels bombardejos i els efectes de la guerra, durant la qual la mare va estar en un convent barceloní.
Alfonso Sánchez va militar al PSUC i fou un home molt compromès i conegut, també prengué part activa en la vida associativa de l’Hospitalet al que va arribar amb la seva família al 1969 i on va treballar en el seu taller d’electrogalvànic amb el seu fill a la Riera Blanca on encara hi continua. Va estar a la Associació de veïns de Collblanc tingué un paper destacat en la lluita per la urbanització de la Riera Blanca.
Sempre segons el testimoni del seu fill, afirma que Teresa Pàmies, gran amiga de la família ha escrit un llibre inèdit sobre Alfonso que no s’ha publicat perquè la família no ha donat el permís fins a la mort d’Alfonso.
Mossèn Antoni Taulet va néixer a Barcelona el 31 de juliol de 1862 i va fer estudis de capellà. Va fer la seva primera missa el 1889 i fou destinat a Sant Cugat, Valldoreix, Badalona, Sant Pau del Camp de Barcelona, Gelida, Les Cabanyes, etc.
Va escriure i el 1897 publica Rufacades, primera part del seu poema èpic Los Catalàunics.
A principis de 1898 fou destinat a Sant Miguel de Montmell però es va revelar i va renunciar a la plaça. Fou suspès per l’autoritat eclesiàstica i el 2 d’agost fou nomenat vicari de Santa Eulàlia de Provençana.
Va obtenir varis premis literaris en Jocs Florals i certàmens menors. Va col•laborar el 1907 amb Antoni Busquets en La Ressenya i més tard a L’Esguard” del Centre Catòlic.
Va escriure molts poemes, lletres per sardanes, cançons, himnes i goigs a Santa Eulàlia que s’editaren el 1934. Va escriure també la lletra que va musicar Ventura Tort de La balada del sol i 10 sonets que agrupa amb el títol Lloança de les dones el 1912.
El 1909 va obrir una escola de pàrvuls i deixa la parròquia, es va barallar contínuament amb el rector de l’Hospitalet i s’independitzà econòmicament. Durant la guerra civil no va fugir ni es va amagar, només li requisaren la biblioteca personal.
Magdalena Verón va néixer a Ribarroja del Priorat el 1903 i més tard passà a residir a la barriada de La Torrassa.
Aviat es va integrar a la vida associativa de la ciutat i va actuar com a cantant lírica i de sarsuela a la Societat l’Univers de la Plaça Espanyola,
Va exercir d’infermera i de comadrona a la Clínica de l’Aliança, al igual que les seves germanes,d’esquerres i republicanes, va marxar al Front d’Aragó com a infermera.
No es va casar i sempre es mantingué fidel a la seva idea republicana la qual cosa li va costar una estada a la presó.
Vilamitjana i Musach, Josep Oriol
La seva família procedia de Vic, el seu pare treballava a la Caixa de Pensions a la secció d’empenyorament de joies i altres efectes i s’establiren molt abans de néixer ell a la Palma de Sant Just.
De petitet el varen posar intern als Salesians de Sarrià, des de 1923 a 1929, en que va passar a les Escoles Professionals per aprendre l’ofici d’ebenista. El 1934 va entrar a treballar a un taller de mobles.
La guerra el portà amb la seva lleva, la del 37, al Front d’Extremadura durant més de dos anys, després passa al camp de concentració i un cop “depurat”, a les acaballes de 1939, va tornar a casa. El van readmetre al mateix obrador, però el 1941 el tornaren a mobilitzar, i el fan anar a una unitat d’artilleria de guarnició a Girona on va estar-hi uns 30 mesos.
Al retornar, amb 28 anys d’edat contrau matrimoni a l’octubre del 48. Per fi aconsegueix entrar a treballar com a empleat de La Caixa el 1951, en que s’amplien les agències i es crea la de Collblanc. Tenia 35 anys i s’interessa per la vida social i associativa del seu barri. Aviat freqüenta el centre parroquial, el Patronat d’Homenatge a la Vellesa, des de la seva instauració a Collblanc, el 1951, fins 1976 en que es suprimí, fet que coincideix amb la seva jubilació.
Fou president del Centre Sant Ramon, a partir de 1956, i prèviament ja estava a la junta, representant teatre i d’altres activitats. El 1958 impulsà una Exposició d’Artesania. En aquells anys comença a col•leccionar programes, retalls de premsa, fotografies i cartells.
Fou redactor de Collblanc, una revista que començà a sortir a l’agost de 1969 i assoleix 23 números, fins el maig/juny del 1974. És la continuadora de Joventut (gener 1953-desembre 1955) i Centro (1960-1968) publicades pel Centre Parroquial.
“(...) El Sr. Josep Bordonau i Balaguer, va néixer el dia 19 de febrer de l’any 1919 a Barcelona i va morir el dia 16 de maig de 1988, a l’edat de 69 anys, a l’Hospitalet de Llobregat.
Aproximadament a l’edat de vuit anys es trasllada, amb tota la seva família, des de la veïna Ciutat Comtal a la nostra. La família Bordonau es va instal•lar, segons notícia oral facilitada per alguns dels nostres informants, al carrer Josep Maria de Sagarra, encara que en aquells moments portava per nom el de Porvenir, mot que avui dia designa una altra coneguda artèria de l’Hospitalet.
Pel que fa a la seva vida professional, cal dir que treballà per primera vegada a la fàbrica de Can Guardiola –era una casa especialitzada en la construcció de maquinària per a obres públiques- a la barcelonina barriada d’Hostafranchs. El seu ofici en aquesta empresa era el de mecànic.
Després del seu pas per aquesta casa va dirigir les seves passes professionals cap a la televisió. Va treballar com a fuster per a Televisió Española fins el dia de la seva jubilació. Com a dada curiosa assenyalarem que en aquesta faceta el va caricaturitzar el dibuixant Valentí Julià en la il•lustració que es va fer amb motiu de l’entrevista que li va realitzar la revista Xipreret, l’any 1982 i que es pot veure a l’annex 1.
El seu lloc de treball dins TVE va estar situat als estudis de l’Hospitalet –per tant dins també de la nostra ciutat- al teatre-cinema Ópera, desenvolupant tasques de muntatge i decoració d’escenaris i altres feines pròpies de la seva responsabilitat a l’empresa.
No pretenem en aquest petit informe sobre en Josep Bordonau parlar sobre la seva vida privada. És necessari destacar, però, que va ser soldat a la guerra civil. Encara que no tenia l’edat pel fer el servei militar, es va incorporar a files quan va ser cridada l’anomenada “Lleva del biberó”, com tant altres nois de la seva edat.
De tota manera, el que més destaca de la biografia d’aquest hospitalenc és el seu gran amor per Catalunya i la seva expressió en un catalanisme militant. Un sentiment que seria parell al que sentia per la seva ciutat. No la que el va veure néixer, sinó la que ell va escollir com a pròpia: l’Hospitalet de Llobregat.
De la conjunció d’aquests dos amors –complementaris, com no- van sorgir les seves dues iniciatives més destacades en el camp de l’actuació pública: la seva vinculació a ERC, a l’Hospitalet i a l’Ateneu de Cultura Popular.”
Fragment extret de “INFORME SOBRE LA VIDA I L’OBRA DE JOSEP BORDONAU I BALAGUER”, tex mecanografiat inclòs a la seva donació.
Jaume Botey i Vallès va néixer l’any 1940 al barri del Poble Nou de Barcelona. Eren sis germans, quatre nois i dues noies, i ell era el cinquè. Com el seu germà Francesc (1931-1996) ingressà a l’orde religiosa dels escolapis, d’on havia estat alumne. Substituí al seu germà al barri de barraques del Camp de la Bota de Barcelona quan aquest, condemnat pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP), fou empresonat a la presó de capellans de Zamora, per haver denunciat la repressió contra de la població gitana, en un acte a la Universitat de Barcelona.
En Jaume visqué a l’Hospitalet des de 1968, primer en la comunitat escolàpia amb en Ramon Marimón, Josep Maria Montferrer, Jaume Salas, Andreu Trilla, al barri de Can Serra, barri de nova creació, resultat de la població immigrant vinguda d’arreu de la península. Es feu càrrec de la parròquia del barri, impulsant la Casa de Reconciliació, com lloc de trobada i espai de llibertat sota la dictadura franquista. D’allà nasqueren diverses institucions ciutadanes: el Centre d'Esplai, el Grup de joves, l’Escola d’Adults seguint el model de Paulo Freire i impulsant el reconeixement de les anomenats avui C.F.A. (Centres de Formació de persones Adultes), l’Associació de Veïns, en un moment que mancaven la majoria dels serveis col•lectius del barri... També s'implicaren activament en el primer grup d’objectors de consciència al servei militar, que realitzava un servei civil alternatiu, posant en pràctica la no violència i la resistència pacífica com a formes per reconèixer el dret a l'objecció.
L’any 1978, a la mort del seu amic escolapi Josep Maria Segura, anà a viure a l'Olivera de Vallbona de les Monges, una comunitat de persones amb minusvalies. Des d’aleshores la Cooperativa l’Olivera formà part de la seva vida.
L’any 1979 entrà com a regidor l’Ajuntament de l’Hospitalet des de la candidatura del PSUC, encapçalada per Paco Candel i Joan Saura, fent-se càrrec de la Regidoria d’Ensenyament fins al 1983, en un moment de greus mancances de places escolars i de moltes deficiències pedagògiques i culturals a nivell de la ciutat.
Llicenciat en teologia i doctor en filosofia, l’ensenyament fou un dels seus centres vitals. Va ser professor de l’ Institut Torres i Bages, de l’Escola d’adults del barri de Can Serra i d'història de la cultura i de moviments socials a la UAB des de 1975 a 2010.
El seu compromís polític el portà a la direcció d’Iniciativa per Catalunya de l’Hospitalet, a la presidència d' Esquerra Unida i Alternativa (2000-2002) i més tard a Procés Constituent i a Catalunya en Comú.
L’any 1982 es casà amb la Maria Pilar Massana, compartint totes les inquietuds. Estigueren compromesos políticament, social i cultural amb la gent de la ciutat. L’any 1984 foren dels fundadors del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
Aquesta acció social, política i també religiosa, íntimament interrelacionades, el portà a ser un dels màxims promotors de Cristians pel Socialisme, de Cristianisme Segle XXI, del Fòrum de Teologia i Alliberament, de Cristians en Diàspora, de Redes Cristianas a nivell estatal. Així mateix participà molt activament a Cristianisme i Justícia, amb Capellans Obrers, publicant diverses obres a l’entorn d’aquest compromís amb els pobres, com expressió vital de la fe.
Participà en el Fòrum Mundial Social Mundial des del 2001, implicant-se en les lluites solidaries i per la pau, viatjant en nombroses ocasions a Mèxic i també a Nicaragua, El Salvador, Bolívia, Guatemala. President de la Casa de la Solidaritat de Barcelona. La seva acció política i social el portà a la lluita contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN de 1984, la campanya pel 0,7%, la del No a la Guerra visitant els camps de refugiats palestins al Líban i com observador internacional a Iraq entre el 2000 i 2003, abans de la intervenció dels EEUU i, els darrers anys, en la lluita per la Renda Garantida Ciutadana (2012-2014).
La seva obra escrita mostra els seus àmbits d’actuació, des de la teologia de l’alliberament, l’ensenyament a partir de l’experiència de Paulo Freire, la lluita per un món millor i el compromís amb els més febles
Morí el 15 de febrer del 2018. Ha estat reconegut amb el Premi d’Honor de la Ciutat de l’Hospitalet, el 1999, i el del Memorial Joan XXIII per la pau, l’any 2017. Des de l’any 2018 el nou institut de l’Hospitalet porta el nom de Jaume Botey i Vallès. Les moltíssimes interrelacions creades al llarg de la seva vida es van concretant en el col•lectiu impulsor de l'Associació Llegat Jaume Botey i Vallès.