Diego Sánchez Ravengar va sortir d'Espanya a l'acabament de la Guerra Civil Espanyola. Com republicà, va estar als camps d'Argeles Sur Mer i Gurs acabant en el camp Niel a l'any 1940-1944 amb José María.Otto. Va treballar amb la companyia espanyola TDOT de Transport a Bordeus.
Patronat Municipal de Comunicació
Associació de Veïns de Bellvitge
La formació del barri de Bellvitge, com a ciutat dormitori, va deixar de banda la construcció de infraestructures essencials per a la vida quotidiana dels vilatans. Arran d’això es formalitzaren fins a tres agrupacions veïnals amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de la zona. Alguns anys després, les tres entitats decidiren fusionar-se en una de sola: l’Associació de veïns de Bellvitge. Des dels primers anys, i continuant en l’actualitat, s’ha caracteritzat per la lluita constant, en les qüestions que més interessen als seus veïns.
La història de l’Associació va lligada a la història dels esdeveniments del barri. Ha estat l’encarregada de promoure canvis, ja sigui en el terreny urbanístic, de transports, sanitari, etc. o en el terreny social, humà o de convivència, i en el de participació. Els mètodes que al llarg d’aquest temps han utilitzat per aconseguir la participació veïnal han estat les assemblees, els fulls informatius, la megafonia i l’estar diari en el barri.
Les seves intervencions, en moltes ocasions, han estat de suport a altres entitats o causes constituïdes de forma independent a ells. En tot cas, la relació amb les institucions polítiques ha intentat ser el més correcte possible. En tots els actes o queixes, el diàleg ha servit de model. No obstant, tal i com indiquen els primers butlletins informatius de l’associació, als primers temps no se’ls va tenir massa en compte. Hi ha una constant queixa de no assistència per part del grup de govern i del regidor del barri a les assemblees de barri. Actualment, la situació es una altra, i sempre hi ha resposta.
Com s’ha dit, les primeres actuacions es centraren en l’urbanisme del barri. Altres qüestions com la campanya “Metro ya!” o “Parque de Bellvitge ya!” emplenaren d’octavetes i pancartes el barri. Finalment el metro arribava el 18 d’octubre de 1989, el tema del parc, per una altra banda, no obtindria victòria tan aviat.
El 8 de maig de l’any següent, s’iniciaven noves protestes per tema de transport, s’exigia una estació nova i la restauració del pont. Per les mateixes dates també es manifestaven en contra de la construcció d’un Bingo a l’antic local del “Cine Marina” o per a que cap comunitat de propietaris permetés instal•lar cartells o tanques lluminoses a les teulades dels blocs.
L’any 1991 iniciaren una important campanya contra el rebut de l’aigua. En aquesta hi participaren conjuntament amb les altres associacions de veïns de Catalunya. A tot això, s’hi sumà la constant lluita per la construcció del “Cap 2” a Bellvitge Sud. Altres temes foren la manca de places de guarderia i la construcció de noves places de pàrquing subterrànies. La major part d’aquests temes eren tractats, de forma assembleària, a l’Aula de Cultura.
A finals de 1992, després d’una intensa lluita amb RENFE, perquè els havien suprimit moltes parades aconseguiren ampliar-les de nou. També coincidia l’inici de la reurbanització de la Rambla Marina.
Com s’ha vist, han estat molts els actes reivindicatius que ha impulsat l’Associació. Una de les últimes grans lluites que ha tingut molt de ressò ha estat pel no tancament del cap de Rambla Marina. Des del 28 d’octubre de 2011 fins el 5 de juny de 2012, és a dir, 223 dies en els que a torns, els veïns es tancaren.
També tallaven la Gran Via cada dimecres al migdia durant mitja hora. El resultat que es buscava no s’ha aconseguit del tot, però seguirà obert i al segon pis es farà un centre de rehabilitació.
Associació de Veïns Pubilla Cases
Uns anys abans de la seva legalització el 1972, un grup de veïns de Pubilla Cases ja es reunien i parlaven dels temes que afectaven al barri, de la problemàtica que havia generat la construcció desmesurada de tants edificis, sense atenir-se a la necessitat d’uns serveis que serien necessaris per tots aquells que anessin a viure a aquell barri en expansió. Els blocs de pisos es construïen en vuit o nou mesos, i molts d’ells sota el sistema de permuta. S’utilitzaven materials barats i altres de segona mà, construint sota una mala qualitat que no tardà en afectar als pisos. Alguns d’ells tingueren seriosos problemes d’aluminosis, molts es van tenir que reconstruir.
Al principi formalitzaren el grup junt als veïns de Can Vidalet i La Florida. Més endavant, aquests es legalitzaren per la seva banda. El seu objectiu es centralitzava en la millora del barri, centrant-se sobretot en qüestions d’urbanisme i obres, medi ambient, sanitat i seguretat. Fa 40 anys, de l’associació sortien múltiples activitats, però va arribar un moment que, per blocs, la gent s’anà disgregant i es formà el Consell esportiu, la Comissió de Festes, l’AMPA. S’ha anat fragmentant per tanta demanda i massificació de persones.
Quan l’Associació tenia el local al carrer Calderon de la Barca, es feien cursets per a aprendre distintes professions amb pràctiques incloses. I es donaven uns diplomes. Els cursets eren de dependent, carnisser, electricista, mecànic, entre altres.
En els primers temps la gent participava i lluitava molt més per la dignitat del barri, però a mesura que ha anat passant el temps, la lluita s’ha anat apagant i son pocs els que segueixen les manifestacions o actes de protesta. La participació de joves en l’entitat és nul•la.
La campanya de l’aigua, per exemple, molt lluitada per les diferents associacions veïnals de l’Hospitalet també els va tocar de ple, i com les altres es mobilitzaren i obtingueren resultat. La construcció de pisos a la Bòbila també feu que el barri s’aixequés en contra. El barri demanava un esplai, una biblioteca i una zona verda. Hi van haver càrregues policials, alguns veïns s’encadenaren, i, finalment es concedí l’espai al barri.
Amb la campanya de l’euro per recepta, una de les últimes, ja no hi ha hagut tanta mobilització. Tampoc n’hi ha massa per la sanitat, sols alguns dimecres es mouen cap a Bellvitge per donar informació als usuaris, en matèria de llistes d’espera, assistència, entre altres. No s’està fent res per l’hospital, conegut com de la Creu Roja, que es situa al mateix barri. Aquesta qüestió la porta el comitè d’empresa del dit hospital, però ja s’han tancat 180 llits i les condicions van a pitjor.
Format als Germans Maristes de Barcelona, el 1935 Lluís Abarca es trasllada a Collblanc amb la família per motius econòmics. Assisteix a les escoles de la barriada i funda una Penya Esportiva a la Plaça Espanyola, que anomena “Oliver y Hardy”.
El 1938 és cridat al front amb la Quinta del Biberó i més tard, amb avals, retorna a l’Hospitalet. El 1944 esdevé secretari de la Comissió Oficial de la Festa Mayor de la Torrassa.
Treballa com a dibuixant i calcador per a una empresa de Barcelona i, més tard, a la Tecla Sala com a delineant. Entre 1961 i 1967 exerceix de regidor de festes depenent de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de l'Hospitalet.
Integrat des de molt jove al moviment associatiu del seu barri i al de la parròquia, es converteix en promotor de diversos actes culturals, envelats, festes majors i, sobretot, de l'àmbit sardanista, organitzant audicions i ballades de sardanes a tota la ciutat. Els anys 40 lidera un programa des de Ràdio Hospitalet, al local de l’Harmonia.
Compagina tota aquesta activitat amb la labor de cronista i historiador de la ciutat, al principi des del "Boletín de Información Municipal" i, més tard, des de Catalònia, Progrés i d’altres periòdics.
És autor d’obres monogràfiques sobre Collblanc-La Torrassa i d’una biografia inèdita sobre el seu amic, el músic Ventura Tort.
Amb 26 anys, Xavier Arjalaguer es trasllada a viure a l’Hospitalet. Paral·lelament a les seves dedicacions professionals, entre elles la corresponsalia hospitalenca de La Vanguardia, realitza un ampli treball en el camp del moviment popular urbà. En els anys 70 presideix l’Associació de Veïns del barri de Sant Josep. També en la dècada dels 70 esdevé responsable de Política Municipal del PSUC de l’Hospitalet i, entre 1979 i 1983, regidor d’Urbanisme, Obres Públiques, Indústria i Comerç de l’Ajuntament de l’Hospitalet en resultar elegit a les eleccions municipals d’abril de 1979.
Després del desenvolupament de la seva tasca política, emprèn de nou el periodisme professional, publicant a diverses capçaleres, entre elles El Llobregat, assumint també la corresponsalia especialitzada en obres públiques de La Vanguardia.
Anton Busquets ingressa de ben jove al seminari de Vic, on comença a escriure i a freqüentar els ambients literaris. El 1895 publica "Lliroia" i un any després esdevé redactor de la revista "Atlàntida" patrocinada per Jacint Verdaguer, un dels seus millors amics.
Aviat abandona la vocació religiosa, atret per l’ensenyament i el periodisme, i es trasllada a Barcelona. El 1897 publica “Flors del Montseny” i més tard “Ventijols de Guilleria” i, ja el 1903, “Del Montseny” (prosa). En 1904 apareixen “Les Eucarístiques de Verdaguer” i l'any següent “Aplec”, una primera antologia de la moderna literatura catalana per a ús dels nens i nenes de les escoles, reeditada fins el 1932.
El 29 de juliol de 1906 el Foment Autonomista de l’Hospitalet el nomena mestre director de les Escoles Catalanes del Dr. Robert, que van perdurar fins a la guerra civil.
Busquets funda el periòdic local “La Ressenya”, l'any 1907, del qual arriben a sortir 23 números, amb delegats a 44 poblacions del Principat, un a Madrid i 5 a l’estranger, com Prudenci Bertrana, Xavier Montsalvatge, Valeri Serra i Boldú, Gregorio Martinez Sierra, Frederic Mistral o Manuel Serra i Moret. El 1926 es fa càrrec de la “Revista Il·lustrada Jorba” de Manresa, amb gran èxit de públic.
Format a Deusto i vinculat a l’Opus Dei, fou director de la filial d’una companyia d’assegurances i assessor del gremi local de la construcció, regidor pel terç corporatiu el 1964 i tinent alcalde de Cultura fins el 1971. Era ajudant de càtedra del tinent d’alcalde de Barcelona, Rafael Entrena Cuesta quan fou proposat per substituir José Matías de España Muntadas com alcalde de l’Hospitalet, entre els anys 1973 i 1977.
Fou vicepresident de la Corporació Metropolitana de Barcelona i diputat provincial. A les eleccions generals espanyoles de 1977 fou elegit diputat al Congrés per la província de Barcelona per la Unió del Centre Democràtic (UCD). A les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 fou escollit diputat per Centristes de Catalunya-UCD.