Als primers anys de la Segona Guerra Mundial les tropes alemanyes aconseguiren diversos èxits militars. Aquests èxits permeteren a les autoritats nazis controlar un ampli territori al continent europeu. Per mantenir la maquinària de guerra i defensar els nous espais conquerits pel Reich, els alemanys necessitaren molta mà d’obra barata. L’Organització Todt fou una de les principals organitzacions que es crearen per impulsar la indústria de guerra i per fortificar diversos espais. Part d’aquesta feina fou assumida per molts republicans exiliats a França, que foren forçats a fer treballs de tot tipus per a aquesta organització.
L’Organització Todt (OT) va ser una de les iniciatives amb més èxit del govern nazi. Una gran empresa pública que va mobilitzar milions de persones en obres de construcció i en indústries de guerra tant a Alemanya com als territoris ocupats pel seu exèrcit durant la Segona Guerra Mundial. Al començament, l’OT va acollir treballadors voluntaris, però amb l’esclat de la guerra va esdevenir una caixa de reclutament de treballadors forçats, aquells que han estat definits com els esclaus de Hitler. Els exiliats de la Guerra Civil Espanyola que vivien a territoris sota l’administració alemanya no en van restar exclosos. Atès que no tenien l’estatus de refugiats polítics, eren considerats immigrants. La majoria no tenien documents de residència o treball que avalessin la seva estada a França. En aquest sentit, eren carn de canó per a l’Organització.
Fritz Todt (1891-1942) va ser l’ideòleg de l’organització que portaria el seu nom. Enginyer, militar i membre destacat del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP), amb l’ascens de Hitler al poder va esdevenir supervisor de totes les grans obres públiques del Reich. Va destacar sobretot en la construcció de les grans autopistes que encara avui funcionen a l’Estat federal alemany. El 1938, Todt va crear l’Organització amb el propòsit d’integrar les companyies privades i públiques en un únic sistema, el Reichsarbeitsdienst o Servei de Treball del Reich. Una operació lucrativa per a moltes d’aquestes companyies privades contractades pel govern, atès que van rebre mà d’obra molt barata.
Immediatament després de la seva creació, l’OT va començar a construir la línia Sigfrid. El 28 de maig, Hitler va ordenar a Todt la construcció d’aquesta línia defensiva al Mur Occidental. L’obra havia d’estar acabada l’1 d’octubre. Hitler anava a envair Txecoslovàquia i pretenia frenar una possible resposta armada de l’exèrcit francès. El 14 de juny, Todt rebia el material i els homes. Tres mesos després, havia complert la seva missió. En els moments de treball més intensos s’havien reunit fins a 430.000 treballadors. El 51% de la producció de ciment a Alemanya s’havia lliurat en aquesta gran obra de defensa. Es van fer servir 9.000 vagons per al transport de materials, 16.000 camions i un terç de la flota del Rin. Per al transport diari dels treballadors es van posar al seu servei 4.100 autobusos.
Aquest primer treball de l’OT ens permet fer-nos una idea de la magnitud i el poder que va tenir durant la Segona Guerra Mundial. Obres faraòniques i milers de treballadors són la imatge perfecta per visualitzar el que va ser l’OT fins al seu desmantellament, el 1945.
L’èxit de l’OT va portar Fritz Todt al Ministeri d’Armament i Municions alemany el 17 de març de 1940. Ocupada França tres mesos més tard i amb les mires posades en el front oriental, el mateix Todt es va encarregar de supervisar-lo. Va crear tres branques en territori soviètic, les OT Eisanztgruppen, en les quals van ser empleats milers de jueus polonesos i presoners soviètics. A Noruega va construir una estructura ferroviària que havia de culminar en «el tren Polar».
Implantada a tots els territoris del Reich, l’OT va destinar centenars de milers de persones a obres militars de fortificació, vies de transport —imprescindibles per al desplaçament d’armament, avituallaments i soldats—, refugis per a la població civil, búnquers laberíntics i soterrament d’indústries. En total, es van crear vuit OT Eisanztgruppen dins Alemanya, i set més repartides entre Itàlia, Ucraïna (Kíev), Alemanya (Berlín, seu central), el Sud-est (Belgrad), l’Oest (París), el Nord «víking» (Oslo) i el nord de l’URSS (Tallinn).
Fritz Todt va morir el 8 de febrer de 1942 després d’una visita a Hitler al «cau del llop» de Rastenburg (Kętrzyn en polonès), un dels tres grans complexos bunqueritzats del Führer. A les tres de la matinada, l’avió en el qual viatjava Todt va esclatar en enlairar-se. No hi va haver supervivents. De seguida va córrer la brama que havia estat un accident provocat.
La mort de Todt va deixar en mans de l’arquitecte Albert Speer —amb el qual Todt es va creuar al «cau de llop» de Hitler el dia que va morir— el Ministeri d’Armament i, per tant, la direcció de l’OT. El seu adjunt, Franz Xaver Dorsch, que ja havia treballat per a Todt, en va dirigir la seu central, i Fritz Sauckel, plenipotenciari per a l’Abastament de Mà d’Obra des de 1942, li va proporcionar els treballadors.
Voluntaris, confinats i treballadors del GTE
En els primers temps, els treballadors de l’OT eren voluntaris procedents de països de l’Est i soldats alemanys discapacitats per a la guerra. Es distingien pel seu uniforme color verd oliva i el braçalet amb l’esvàstica. A mesura que Alemanya va anar ocupant territoris, el percentatge de voluntaris va ser notablement inferior al dels treballadors forçats i els presoners de guerra. En els anys 1943 i 1944, la necessitat de mà d’obra va resultar imperiosa a causa de les baixes i l’avenç aliat, que obligà a construir més fortificacions militars. En aquests anys, una part de la població civil lliure es va veure obligada a treballar de manera forçada. No cal dir que aquests últims anys de la guerra van ser encara més foscos i despietats que els anteriors, i també que són els menys estudiats pel que fa a la població exiliada a França.
Els primers treballadors forçats de l’exili espanyol —no els voluntaris, que també n’hi va haver— els localitzem amb la caiguda de la línia Maginot. Pertanyien a la Legió Estrangera i al Grup de Treballadors Estrangers (GTE), als quals s’havien allistat després d’haver passat pels camps de concentració francesos. Els treballadors militaritzats de la GTE van ser capturats pels alemanys. Segons alguns testimonis, el govern francès va intercanviar mil exiliats espanyols de les GTE per presoners francesos. Els exiliats detinguts pels alemanys van ser enviats a camps de concentració o integrats a l’Organització Todt.
Ocupada França, els exiliats que van restar a la zona de Vichy —la majoria— i que encara romanien als camps de concentració van ser obligats a enrolar-se en les companyies de treball. Es calcula que a finals de 1940, 20.000 treballaven a la zona alemanya, 100.000 a la França de Vichy, 25.000 al nord d’Àfrica i 25.000 a l’Organització Todt.
Quan els tentacles de l’OT van arribar a la «França lliure», s’incrementà el reclutament d’homes entre els que encara restaven confinats als camps de concentració i els integrats al Servei de Treball Obligatori francès (STO). La majoria van anar a treballar al Mur de l’Atlàntic. Al treballador se’l procurava un salconduit per circular lliurement per l’Organització i un virtual contracte de treball. La veritat era que no es podia circular sense la companyia d’un guarda o una autorització especial.
La presència dels exèrcits italià i alemany a la zona de Vichy la tardor de 1942 va fer incrementar el nombre d’exiliats espanyols obligats als treballs forçats. En aquelles dates, captar mà d’obra era prioritari. El nombre de treballadors voluntaris i el dels enginyers alemanys anava disminuint, així com el dels mateixos treballadors forçats a causa de les morts provocades per l’aviació aliada a les fortificacions on treballaven i, en alguns camps de treball, per les condicions indignes a què foren sotmesos.
El Mur de l’Atlàntic
Un dels projectes de més abast que portà a terme l’OT va ser la fortificació del Mur de l’Atlàntic i la defensa de les bases submarines. És en aquesta gran construcció militar a on trobem destinats un bon nombre d’exiliats de la Guerra Civil, tot i que no exclusivament, atès que també van fer treballs forçats en altres indrets.
La base submarina de Brest va ser un dels epicentres militars dels alemanys. Tenim constància que ja l’octubre de 1940 el govern de Vichy proporciona mà d’obra espanyola als alemanys per a la fortificació de Brest. En aquells dies, 700 espanyols que eren al camp d’Argelers són posats a disposició de l’OT i enviats a diferents camps de treball. La majoria dels que van ser destinats a Brest, uns 500, es van allotjar al Fort de Keranroux, integrat exclusivament per espanyols, en règim de confinament. Altres treballadors es van repartir entre el Fort de Montbarey, ocupat per més de 5.000 estrangers; el Fort du Questel, a on vivien els xofers i es guardaven els camions, i el Fort de Portzic, a on van ser portats 800 presoners vigilats per la SS. El fort de Keranroux, a on havien estat els exiliats espanyols, va ser destruït el 1944 en els primers dies de l’alliberament.
La mobilització d’homes per treballar a la base va ser constant. La majoria dels exiliats que van ser treballadors forçats a Brest, Bordeus i La Pallice provenien del groupement de travailleurs de l’Hérault. El 1941, 11.000 exiliats més són enviats a la costa atlàntica. El 1942, algunes xifres apunten a 37.000. El setembre de 1943, quatre companyies de treballadors integrades per exiliats de la República, en total uns mil homes, van ser reclutats per treballar a la base.
Al Mur de l’Atlàntic es va emprar mà d’obra forçosa, com també a Saint-Malo, Calais, Cherburg, La Rochelle, Saint Nazaire, Lorient o Bordeus, entre altres poblacions de la costa. A la base de Bordeus hi van treballar uns tres mil exiliats. Dos mil van ser allotjats a la caserna Niel i prop de mil al camp de Saint-Médard. Entre ells, trobem el doctor català Josep Pujol. A Bordeus es va produir una fuga en massa de dos-cents espanyols, mentre que altres van treballar des de dins per a la Resistència, passant informació i sabotejant les instal·lacions. El sabotatge era penalitzat amb la mort.
Escriptor, dramaturg, coautor de la popularíssima sarsuela Cançó d’amor i de guerra, corresponsal de guerra, director de diaris tan influents com La Humanitat i, ja a l’exili, tinent de la Resistència francesa, Lluís Capdevila i Vilallonga (Barcelona, 1893 – Andorra, 1980) va ser una veu clau en l’àmbit cultural i en el periodisme polític de les primeres dècades del segle XX, així com un lluitador antifeixista.
Al acabar la Segona Guerra mundial no va tornar a Espanya i es va quedar com professor durant 20 anys a la Universitat de Poitiers.
Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat
Els orígens de l'actual ciutat de l'Hospitalet es troben en dos nuclis apareguts durant el segle XII als voltants de la Torre Blanca i de l'església de Santa Eulàlia de Provençana. L'administració del territori de la parròquia s'ordena en torn al càrrec d'obrer parroquial primer, que recau sempre en els més grans terratinents. Durant els segles XVI i XVII, la jurisdicció de Barcelona abasta el territori circumdant, integrant veïnatges com el de l'Hospitalet, regit mitjançant ordinacions i bans promulgats per un consell format per propietaris i dominat per les més importants famílies. El Consell dels Vint es mostrarà competent en matèria d'obres públiques i assistència social, i practicarà l'arrendament de serveis municipals com ara l'abastiment de carn.
El decret de la Nova Planta borbònica trenca amb aquesta tradició organitzativa, en substituir el Consell presidit pel batlle per l'Ajuntament d'origen castellà i governat per l'alcalde. El nomenament d'alcalde i regidors recau en el corregidor.
L'actual Ajuntament de l'Hospitalet pren forma jurídica entre la Constitució de Cadis de 1812, que determina l'organització i les competències (pròpies i delegades per l'Estat) dels municipis, i la Llei municipal de 1845. La progressiva abolició del sistema absolutista durant el segle XIX consolida la institució contemporània de govern municipal. L'Ajuntament decimonònic, poc afectat per les lleis municipals progressistes de 1856 i 1870, és regit per un alcalde nomenat pel poder central, dos tinents d'alcalde i vuit regidors eventualment elegits per sufragi censatari d'alguns centenars d'electors. D'acord amb el nou sistema, l'administració municipal passa a mans de masovers i menestrals, enriquits amb el comerç. El nucli principal de les competències municipals bascula entre la recaptació d'impostos i contribucions en favor dels agents estatals i la col·laboració en el reclutament, les quintes.
Des de 1907, la meitat dels regidors es renova cada dos anys mitjançant sufragi universal masculí. Els poders de l'alcalde esdevenen gairebé absoluts, amb la potestat de suspendre qualsevol acord municipal. És aquesta l'època coneguda com del "pistolerisme". El cop d'estat de 1923 comporta la suspensió de l'Ajuntament i la posterior aplicació de l'estatut municipal (1924) amb el retorn al sufragi censatari decimonònic. Durant els sis anys de govern de Tomás Giménez Bernabé es porten a terme a la ciutat nombroses obres d'infraestructura, la qual cosa (unida a les extraordinàries despeses sumptuàries) serà causa d'endeutament de la hisenda local.
La Constitució de 1931 consagra l'autonomia municipal d'una vila convertida en ciutat (1925). La Llei Municipal de Catalunya determina l'elecció de l'alcalde pels consellers constituïts en Ple; la Comissió de Govern esdevé l'òrgan executiu.
Del breu, però intens, període revolucionari en destaquem la coexistència de l'Ajuntament amb el Comitè de Milícies Antifeixistes (1936) fusionats posteriorment en l'anomenat Consell d'Economia i Defensa, caracteritzat pels conflictes interns i les col·lectivitzacions. La ciutat pateix aquests anys els efectes dels bombardejos, la manca de queviures i el caos.
El desenllaç dels esdeveniments bèl·lics de 1936-39 condueix a la designació de l'alcalde pel governador civil. L'alcalde esdevé així mateix el cap local del partit únic i delegat governamental imposat a la corporació. Les competències municipals restaran subordinades al deure de sosteniment dels serveis generals. Entre 1939 i 1956, l'Ajuntament elabora més de 5.000 informes sobre ciutadans de l'Hospitalet, necessaris en els processos de depuració política, la concessió de llibertats condicionals o subsidis de beneficència...
No podem deixar d'esmentar aquí l'extraordinària evolució demogràfica de la ciutat, lligada al desenvolupament industrial, durant el segle XX: dels 4.948 habitants censats l'any 1900 passa a 37.650 el 1930 i, encara més destacable, als 241.978 habitants de 1970. Els anys seixanta són els de l'especulació urbanística i la mala planificació, de la desaparició de l'agricultura i la indústria tradicional en benefici de la construcció d'habitatges i del creixement en alçada de l'espai urbà. L'any 1981 la ciutat arribarà a comptar amb 295.000 habitants però, des de llavors, diverses circumstàncies han fet minvar aquesta xifra.
Des de la recuperació de la democràcia, l'Hospitalet ha assistit a la incorporació continuada de nous serveis adreçats a millorar la qualitat de vida dels seus habitants.
Pel fet de tenir més de 250.000 habitants censats l’1 de gener del 2010, l’Hospitalet esdevé Municipi de Gran Població, fet que porta a adaptar algunes de les estructures i normes de govern i de gestió de l’Ajuntament i també a l’adopció d'una nova composició i funcionament del Consell Social de Ciutat i dels Consells de Districte, espais participatius de nova creació.