Artur Arranz Galiano, fill d'Arturo Arranz Bravo de Laguna (Galdames, Bizkaia, 1921-2002) i d'Eugenia Galiano Montoya (Cartagena, Múrcia, 1927-2010) va néixer a l’Hospitalet de Llobregat el 26 de novembre de 1961 a la clínica del Dr. Gajo de la Rambla Just Oliveras, on van néixer també tres dels seus sis germans. Els seus pares van establir-se a la ciutat, al barri del Centre el 1957 per regentar un negoci familiar, la ferreteria ACAB industrial, fundada a Barcelona el 1941 pel seu avi Antolín Arranz de Blas (Sestao, Bizkaia, 1892- Barcelona 1975) pare també del pintor Eduard Arranz Bravo, molt vinculat a l'Hospitalet. Va estudiar a l’escola Tecla Sala, a l’escola Patufet, al col·legi Busquets i Punset i a l’Institut Torres i Bages de Can Serra. Va cursar la carrera de Filosofia i aviat es va integrar a la vida cultural i associativa del barri del Centre de la ciutat, principalment a la teatral (Quadre Escènic del Centre Catòlic i Grup d'Acció Teatral (GAT) Va treballar mentre estudiava com a corrector d'estil al diari El Periódico i a l'editorial Espasa-Calpe. Posteriorment va treballar al Centre d’Estudis de l’Hospitalet de 1987 a 1988. L’any 1989 va entrar a treballar al Patronat Municipal de Cultura, guanyant per oposició plaça de director d’Aula de Cultura. Va ser director de l’Aula de Cultura del barri Sanfeliu de 1989 fins el 1993, des d'on va realitzar un extens cicle d'exposicions sobre la història de les diferents entitats socials i culturals del barri. El 1993 passa a dirigir l’Aula de Cultura de La Florida, que dirigí fins el 1998, on, entre altres coses, va organitzar cursos d'introducció a la cultura operística, un extens seminari sobre la història i la tipologia del Flamenc, amb cantaor i guitarrista en cada sessió per poder il·lustrar els diferents pals del flamenc, seminari que va ser filmat i que està dipositat a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. També va encarregar a un expert professional del sector la realització dels gegants de Pubilla Cases i de Can Serra per tal de poder dotar a aquests barris d'elements que ajudessin a enfortir el seu imaginari festiu, impulsant alhora la constitució, a cada un d'aquests barris, dels respectius grups veïnals de geganters i cuidadors. De 1999 a 2001 va ser tècnic del Departament de Formació de l’Ajuntament de l’Hospitalet. Del 2001 al 2005 va ser tècnic de gestió del Teatre Joventut, des d'on va impulsar dues temporades de sarsuela. De 2005 al 2018 va estat treballant al Serveis Culturals l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, on va ser responsable de gestió de les publicacions, membre de l'equip organitzador del Centenari de l'Institut del Teatre i investigador expert en sarsuela catalana del Centre de Documentació i Museu de les Arts escèniques de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Des de 2018 treballa a l’Arxiu de l’Hospitalet. Va realitzar un treball sobre la Història de les Aules de Cultura de la Ciutat . Fou membre de la Junta Directiva del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, on va ser membre actiu del Grup Arxiu Festiu, membre fundador (1981) i posteriorment president del Cine Club l’Hospitalet (1991-1995), membre fundador de l’Associació d’Amics de l’Òpera de l’Hospitalet (1988), des d'on va coorganitzat un bon nombre de recitals lírics i Mostres de Noves Veus a l'Auditori Barradas de l'Hospitalet. Va ser l'impulsor i coorganitzador de la Coordinadora d’Entitats Pro Liceu, nascuda a l’Hospitalet el 2 de febrer de 1994, dos dies després de l’incendi del teatre, amb el fi d’organitzar breus recitals lírics cada dissabte al migdia a La Rambla de Barcelona, just davant el Liceu, en suport a la seva reconstrucció. Aquest recitals van tenir lloc de forma ininterrompuda de 1994 a 1999. Va impulsar i dirigir, de 1997 a 1999, dues temporades d’òpera de cambra cantada en català al Teatre Principal de Barcelona. Va crear, juntament amb la pianista Viviana Salisi, la seva dona, la companyia lírica Òpera Còmica de Barcelona, amb la qual van estrenar a l’Auditori Barradas i al Teatre Joventut de l’Hospitalet, diversos espectacles que reivindicaven la molt antiga tradició de la sarsuela catalana. Un d’aquests, "L’esquella de La Torrassa", estrenat el 2011 al Joventut i que posteriorment va fer temporada al Teatre Tantarantana de Barcelona, adaptació de "L’esquella de la torratxa" famosa i pionera paròdia del dramaturg Frederic Soler, àlies Serafí Pitarra, una de les primeres sarsueles catalanes, estrenada el 1864, va merèixer el premi Serrà d’Or de Teatre com a millor contribució teatral de l’any 2012.
Membre d'una família republicana i d'esquerres, va pertànyer, com a independent, a la Comissió Executiva d’Iniciativa per Catalunya de l’Hospitalet, partit que abandonà cansat de les disputes entre les diferents famílies comunistes que la van configurar inicialment. Uns anys després va ingressar al Partit dels Socialistes de Catalunya, on va ser vocal de cultura de la Comissió Executiva de la Federació Socialista de l’Hospitalet en uns anys molt marcats encara per les lluites acarnissades entre les diferents faccions locals. Posteriorment va marxar a viure fora i va abandonar l’activitat política hospitalenca. Més endavant va abandonar també la militància política en el PSC, sorprès i decebut per l'assassinat polític del President Pasqual Maragall i per la ridiculització, per part del sector espanyolista majoritari del PSC, de la seva proposta de federalisme asimètric, fet que, a parer seu, va significar la definitiva subordinació d'aquest partit als interessos polítics del PSOE. Actualment no milita en cap partit però està atent a la realitat política catalana.
Nascuda el 1951 a Caracas, on els seus pares van viure una temporada, va arribar a l'Hospitalet el 1958. El seu pare, Arturo Arranz Bravo de Laguna va passar a regentar juntament amb el seu germà Carlos, un negoci familiar, la Ferreteria Industrial ACAB, delegació a l'Hospitalet de Suministros Industriales ACA, empresa creada el 1941 a Barcelona per Antolín Arranz de Blas, pare també del pintor i escultor Eduard Arranz-Bravo, molt vinculat amb l'Hospitalet, autor del símbol de la ciutat, L'acollidora. Socióloga per l'ICESB amb una tesina sobre els marroquins emigrats a Barcelona, editat per l'editorial Laertes, en el moment que recull la fotografia era la primera directora del Centre d'Estudis de l'Activitat Física Esportiva (CEAFE) del Patronat Municipal d'Esports. Posteriorment seria la responsable del voluntariat olímpic de l'Hospitalet i la responsable de la Subseu Olímpica de Béisbol de l'Hospitalet el 1992. Va ser fundadora també, juntament amb en Jaume Botey i Vallès, en Joan Camós i Cabecerán, en Casimir Martí i Martí, en Josep Ituarte i Mata, en Joan Egea i Andreu i en Pere Pinyol Martínez, del Centre d'Estudis de l'Hospitalet, important entitat de recerca local de la que fou molts anys tresorera i després Presidenta prenent el relleu al que fou fundador i primer President, en Jaume Botey. Posteriorment va ser la impulsora i primera directora de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, que unificava l'Arxiu Històric i l'Arxiu Administratiu de l'Hospitalet en un de sol en una nova i esplèndida seu que ella va inaugurar essent alcalde en Celestino Corbacho Chaves. Entre molts altres projectes, va ajudar a consolidar el del grup L'Hospitalet Antifranquista, que va permetre comptar amb valuoses donacions a l'Arxiu de fons orals i materials relatius a la lluita antifranquista a l'Hospitalet. Molt implicada també políticament i culturalment amb la ciutat des de molt joveneta (grup teatral Alpha 63, Grup de teatre del Casino de Santa Eulàlia, l'Estaca, diari de l'Hospitalet, CineClub L'Hospitalet, Amics de l'Òpera de l'Hospitalet, etc), va ser també militant del PSUC en la clandestinitat, que va abandonar poc després del traumàtic congrés de 1981 que va fraccionar aquest partit entre "eurocomunistes", tendència on ella estava situada, i "prosoviètics", que van abandonar el PSUC i van crear el Partit dels Comunistes de Catalunya. Posteriorment va anar evolucionant políticament cap a la socialdemocràcia i el 1990 va ingressar en el Partit dels Socialistes de Catalunya. Va morir prematurament a causa d'un càncer, amb 59 anys, el 2010. El seu funeral va reunir una gran quantitat de persones vinculades a la ciutat i va ser oficiat pel seu germà Artur i pel seu gran amic Jaume Botey. Darrera la taula hi ha l'Antonia Najar Ruiz, professora de filosofia i veina de Pubilla Casas, llavors la seva cunyada.