Mostrando 9037 resultados

Joan Pallarès era fill de l’Hospitalet on va néixer el 26 de març del 1909. Era fill d’una família humil i va cursar estudis a Montserrat formant part de l’Escolania de nens cantors, on es van desvetllar les seves afeccions a la música. Degut a circumstàncies familiars d’origen econòmic, es va reintegrar a l’Hospitalet i es posà a treballar ja que no podia seguir estudiant.
Alternant la feina i el gust per la música, va composar vàries sardanes com: Aquelles mans que es troben, Festiva, Cargol treu banya, La Presó de Lleida, Campanes al vo”, etc.
Va treballar com a redactor a la publicació de la ciutat L’Espill i va fer un himne a l’Hospitalet.
Sempre treballant i participant en el moviment associatiu de la ciutat va estrenar per Sant Esteve del 1935, al Centre Catòlic, una obra lírica: L’Esperança d’Israel amb un llibret del seus amics Gonçal Oliveres i de Jordi Perramón. Pallarès fou l’autor dels versos i la música. Va preparar també la música per a La Ventafocs de Folch i Torres.
Va ser mort per uns incontrolats el 11 de setembre de 1936 en circumstàncies poc clares, ja que sembla que el van confondre amb un propietari hospitalenc.

Domènec Pastor Petit va néixer a l’Hospitalet i assistí a l’escola del Sr. Massot del barri del Centre.
Va freqüentar la vida cultural i associativa de la ciutat, en especial l’associació dels Amics de la Música (A.A.M) i les vetllades teatrals del Centre Catòlic. Aviat s’afeccionà a escriure i exercí de periodista i escriptor, amb nombroses publicacions en català i castellà. Ha treballat molts anys al Diari de Barcelona amb cròniques de diversos personatges il.lustrats pel seu amic Valentí Julià.
S’ha dedicat especificament al món de l’espionatge i de la crònica històrica sobre la guerra civil. Té més d’una vintena de títols publicats i ha participat també en ràdio i televisió com a col•laborador i guionista.

Pedro Perea va néixer a l’Hospitalet el 21 de novembre de 1923 en el si d’una família d’origen molt humil. Les primeres lletres les va aprendre a la Casa Provincial de Caridad i va completar la seva formació a partir de l’autodidaxia. Des de molt petit treballa en diversos oficis i cau greument malalt de tuberculosi. A l’hospital es va relacionar amb els Departament de Sanitat de l’Ajuntament de l’Hospitalet i en recuperar-se va treballar en el mateix.
Va passar a gestionar els problemes socials i es va encarregar del barraquisme de la ciutat. Es va proposar organitzar els habitants del barri de La Bomba, on hi havia més d’un miler de barraques, i van començar les protestes per tal de demanar cases més dignes per a la població a càrrec de l’administració.
Va organitzar i convocar diverses mobilitzacions i manifestacions, es van concentrar davant la Catedral de Barcelona d’on van ser desallotjats per la policia. A l’Hospitalet va omplir l’església de la seva gent que contrastava amb la classe benestant local i aviat van sorgir els primers enfrontaments amb l’Alcaldia.
Fou expedientat diverses vegades, i va denunciar reiteradament a l’Alcalde. Al ser sancionat fou passat d’inspector d’obres al departament de desratització.
Durant la transició va formar part aviat del Comitè de Treballadors de l’Ajuntament, va mostrar afinitat amb en Josep Pallac, fundador de Reagrupament Socialista.

Ferran Soriano va néixer a Barcelona el primer d’octubre de 1944 i pertanyia a una família treballadora. El seu pare regentava una petita planxisteria. Aviat es va adonar de la seva passió per l’art i l’escultura i va començar a treballar en el negoci familiar i a fer petites obres d’art.
Va aconseguir una beca d’estudi per anar a Roma i va començar a realitzar exposicions a Eivissa, Sevilla, Terrassa, Roma, Moscou, Perpinyà, etc. Està molt relacionat amb l’Hospitalet i va ser un gran col•laborador del Museu de la ciutat els anys setanta i vuitanta on va fer vàries exposicions, presentà escultures i “esculto-pintures”, el 1979. El 1981 va presentar escultures d’acer i diferents projectes, dibuixos i gravats.
Va exposar també a l’Agrupació Amics de la Música, al Centre A. Cirici, a la Farga i a la Tecla Sala, va rebre nombrosos premis pel seu treball.

Joan Viladons resideix al barri de Bellvitge i des de jove ja va participar a la vida associativa del barri i de la ciutat en general sobretot a l’entorn de l’activitat sardanista i coral, ja que ha estat director de “La Aurora de Clavé” i el 1973 li va ser imposada la medalla al Merito Claveriano per la Federació de Cors de Clavé a Gràcia.
Col•labora amb vàries publicacions periòdiques com Catalònia i signà els seus articles sota el pseudònim “Joan de Bellvitge” o “Joan D’Anoia”.

Carles Martí va néixer a Alzira (València) a primers de segle i passa a residir a l’Hospitalet. El 1931 fou un dels fundadors d’Esquerra Republicana en la que milità tota la seva vida, menys el parèntesi de 1933 a 1936 en el que forma part del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.
La seva carrera política s’inicia a l’ajuntament de l’Hospitalet el 1931 en que és elegit regidorl. Més tard és nomenat tinent d’alcalde de Collblanc i La Torrassa, i de Sanitat i Assistència Social.
Va ser detingut el 6 d’octubre de 1934 i dos anys més tard torna a l’ajuntament fins l’inici de la guerra. Josep Tarradellas el crida al seu costat per que es fes càrrec de la sotsecretaria de Finances. Durant els Fets de Maig va ser nomenat per Companys Conseller de Governació i després de Cultura i Finances.
Viu a l’exili amb el President Lluís Companys fins a la seva detenció a La Baule . Ell es queda a París.
A l’exili es va encarregar d’ ajudar als catalans dels camps de concentració i a París seria el responsable de l’embarcament dels catalans cap Amèrica.
Durant la guerra europea fuig de París amb Frederic Rahola i va a viure a Saint Raphael a la Costa Blava amb Tarradellas.
El 1942 amb l’ocupació de la zona lliure pels alemanys fuig a Grenoble amb Tarradellas i Ventura i Gassol. El 1944 fou membre de la Junta Española de Liberación de Tolosa de Llenguadoc en representació del Partit Repoublicà Federal.
Al poc temps marxa cap al Marroc on hi viu 16 anys treballant com a metge en unes mines a l’Anti-Atlas. Es professionalitzà en enfermetats tropicals i esdevé una autoritat reconeguda en la matèria.
Més tard treballà a Casablanca com a metge de treball.

Natural de Barcelona, Josep M. Figueras va treballar com a funcionari municipal de l’Ajuntament de l’Hospitalet des de la seva joventut.
Es va interessar pel panorama cultural i associatiu dels darrers anys del franquisme i va acollir nombroses iniciatives innovadores en aquest sentit de les que va conservar abundosa documentació. El 1974 va treballar l’Àrea d’Educació i Cultura i fou el promotor i responsable de la posada en marxa de l’Aula de Cultura de la Florida. Fou el seu primer director sota l’alcaldia de V. Capdevila en els anys de la transició.
A l’actualitat treballa a l’empresa privada.

Neix a Barcelona el 19 de febrer de 1909 on resideix fins ben entrada l’edat adulta. El seu pare era un reconegut periodista de la ciutat, però per diverses circumstàncies familiars la seva escolarització fou molt curta, essent de forma autodidacta que aconseguí una àmplia formació.

S’inicià laboralment en el ram de les arts gràfiques i, en el seu temps lliure, la dedicació al món del teatre fou intensa des de molt jove.

Va anar a la guerra civil, sent a la batalla de l’Ebre, i l'any 1939 fou empresonat i traslladat durant uns mesos a un camp de concentració de Bilbao. En tornar a Barcelona, no li resultà gens fàcil trobar feina, aconseguint-ne finalment en una impremta de la qual n’arriba a ser l’encarregat.

Quan tenia 37 anys es va casar i el matrimoni tingué una única filla: Carme Macià i Gràcia. A començaments dels anys 60 la família es trasllada a L’Hospitalet, en concret al carrer Primavera del barri de La Florida. Josep Macià continuà treballant a Barcelona, a diferents impremtes, fins que ja en els anys 70 entrà com a corrector de castellà al diari Tele Express. Posteriorment, en tancar l’empresa el contractà, també com a corrector, La Vanguàrdia, a on es jubilà.

Tota la seva vida va combinar els seus treballs amb la seva tasca de periodista i la seva dedicació a la creació teatral. En relació a la premsa, va portar corresponsalies i diferents col•laboracions, principalment a La Vanguàrdia, però també a d’altres periòdics i revistes, com, en el cas de l’Hospitalet, el periòdic TOT L’Hospitalet.

Així mateix va adaptar guions per a TV i, dotat d’una veu agradable i característica pel seu registre inconfusible, va fer doblatge a Radio Espanya i Radio Barcelona.

Pel que fa a l’altra gran vocació de la seva vida, el teatre, va adaptar i dirigir multitud obres (en algunes ocasions, les pròpies) que es representaren arreu, constituint la seva figura un referent molt notable del teatre amateur català.

A L’Hospitalet és destacable la seva col•laboració amb el Club Pimpinella. Amic d’anys de Tomàs Roig i Llop, president de F.E.S.T.A (Fomento del Espectáculo Selecto y del Teatro de Asociación), l’entitat coordinadora del teatre afeccionat a Catalunya, de la qual Josep Macià també n’era soci, acabà presidint-la els anys 1973-1975.

La seva obra literària, per a la qual fou guardonat en diferents ocasions, és molt variada: novel•la, llibrets per a sarsuela, obra dramàtica en general, guions de TV, etc. i en un seguit de casos fou editada.

Josep Macià va morir el 20 de desembre de 1991 a L’Hospitalet.

Nascuda a Solsona (Lleida) el 1951, de família treballadora, pare jornaler pagès i mare modista. Va ser la petita de 5 germans (3 noies i 2 nois).
Estudià a Solsona, Tarragona i Barcelona, diplomada en Treball Social i Llicenciada en Història.
S’ha caracteritzat pel seu compromís amb la millora dels Serveis Socials a Catalunya i per la implicació en diferents àmbits ciutadans i de moviments socials.
Des de 1973 ha treballat a l’Hospitalet de Llobregat. Al final de la dictadura franquista va iniciar-se en el treball comunitari al barri de Can Serra, depenent de la Parròquia i de l’Associació de Veïns. Un any després, al mateix lloc i amb la mateixa orientació, passà a dependre de Càritas Diocesana. Una experiència professional que la va marcar molt positivament.
Accedí als Serveis Socials de l’Ajuntament des de 1979, amb el primer consistori democràtic i formant part del primer grup de treballadores socials municipals. Va finalitzar el 31/12/2016 exercint de cap de l'equip de Serveis Socials Bàsics de Bellvitge i El Gornal.
Ha estat bàsicament en l’atenció primària (excepte en el període que fou regidora). Ha treballat a tots els barris de la ciutat, excepte al de la Florida. Coneix bé la ciutat. També ha estat cap de Centre, responsable del programa d'Atenció Social Urgent, de la implantació a l'Hospitalet del PIRMI (Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d'Inserció) i Tècnica Assessora participant en diferents comissions de treball propositives per la millora dels serveis socials municipals.
Està contenta amb la seva professió: “Sóc privilegiada perquè puc aprendre i fruir amb la meva feina, a la vegada que puc donar un servei a la gent”, manifesta.
Va presidir l'Associació d'Assistents Socials de Barcelona (1979-1983), en un moment convuls i de canvis per la professió. Cercant sempre el consens amb les altres cinc associacions professionals de Catalunya, va ser possible crear el primer col·legi professional d'àmbit català l'any 1983.
Viu a l'Hospitalet des de l'any 1982, quan es casà amb en Jaume Botey i Vallès.
La necessitat de treballar millor la va portar a llicenciar-se en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1984 va publicar “L’Hospitalet a l’inici del s. XVIII. Homes i terres”. Va participar en l’estudi i publicació de “54 relats d’immigració”. Ha col·laborat en algunes publicacions sobre immigració, sobre serveis socials a l’Hospitalet i sobre el moviment per la pau a Catalunya.
Dins i fora de la feina, Maria Pilar Massana és una activista social, per la pau i la cooperació, feminista, compromesa com a ciutadana amb el seu entorn “per un altre món possible”.
Va estar molt directament vinculada als orígens del moviment veïnal des de l’Associació de Veïns de Can Serra i amb la Coordinadora d’Associacions de Veïns, especialment en reivindicacions urbanístiques.
Regidora de l’Hospitalet, de 1995 a 1999 per la llista d’Iniciativa per Catalunya i després per la d’Esquerra Unida i Alternativa.
El 1984 participà activament en el referèndum ciutadà contra l’entrada d’Espanya a la OTAN.
Des de 1983 formà part del Col•lectiu per la Pau i la Solidaritat, que fou el motor de la Campanya de Solidaritat amb Nicaragua de l’any 1985.
El 1994 participà activament en la campanya del 0,7%, tant a l'Hospitalet com a Catalunya.
Ha participat en campanyes unitàries de moviments socials. Viatjà a Nicaragua, als camps de refugiats saharians, a l’Iraq, el Líban, a Mèxic, a Bolívia, en missions de solidaritat i de pau.
Vinculada de manera molt directa a la Plataforma Aturem la Guerra (2002). En els últims anys, molta gent l’ha coneguda com una de les portantveus d’aquesta plataforma. Igualment vinculada al moviment feminista de la ciutat i de Catalunya.
És sòcia de la Cooperativa La Olivera a Vallbona de les Monges i de diverses entitats defensores dels drets humans, de la cooperació solidària i de la justícia social. Membre de Cristians pel Socialisme. Va ser sòcia fundadora del Centre d’Estudis de l’Hospitalet des de 1983 i presidenta entre 2008 i 2011.
En els últims anys, sense deixar la seva militància tradicional, s'ha implicat en les noves expressions i moviments polítics: Parlament Ciutadà, Procés Constituent, Lluites Compartides, Catalunya en Comú, Moviment Sobiranista...

Juan Ignacio Pujana va residir a Bellvitge durant la seva adolescència, anys en que va contactar amb el moviment associatiu de la ciutat i on es va integrar en els darrers anys del franquisme.
Va militar a les files del Partit Socialista de Catalunya i dins la Unió General de Treballadors mentre treballava com a empleat en el sector bancari.
Va ser elegit el primer alcalde de la democràcia en les primeres eleccions municipals. Va renovar el seu càrrec i va orientar els treballs pre-Olimpics de la ciutat.