Fons d'associació o entitat 510 - Centro Extremeño en Cataluña Muñoz Torrero

El Centro Extremeño Muñoz Torrero va ser fundat l’any 1984 a l’Hospitalet de Llobregat, concretament, al barri de Pubilla Cases. Anteriorment, un grup d’extremenys residents de l’Hospitalet i Esplugues de Llobregat, es reunien a un bar per parlar de les seves famílies, del què passava a la seva terra natal. És a dir, compartien les seves vivències i records. És a partir d’aquestes xerrades que pensen en crear un lloc, un centre per poder reunir-se més enllà de les quatre parets d’aquell bar situat a l’Hospitalet.

Creien necessari, i oportú, poder difondre la seva pròpia personalitat de la que eren portadors per la seva cultura, i on poguessin crear la seva ideologia com a centre.

Una de les principals raons per les quals sorgeixen aquest tipus de centres és per sentir-se part d’alguna cosa, ja que un emigrant triga un temps considerable en formar part de la ciutat que el rep.

La història d’aquesta entitat no és pot entendre sense explicar la migració extremenya que va haver al segle XX. Cal destacar, que el procés migratori que va existir en aquella època, i més en concret, a nivell espanyol va coincidir amb els anys del “desarrollismo occidental”.

La migració extremenya diferencia tres etapes. Però per explicar el context d’aquesta entitat, s’utilitzarà la segona etapa. Aquesta, compren dels anys 1950 a 1980, i es va caracteritzar per una gran disminució de la població. Van emigrar uns 550.000 extremenys. Això va suposar un 40% de la població a la meitat del segle XX.

Es va intensificar entre els anys 1960-1965, posterior al “Plan de Estabilitzación Nacional” de l’any 1959. També va influenciar la obertura que va haver de fronteres d’Europa.

La major part de població que va fugir va ser degut a la pobresa que imperava al camp. Per tant, moltes famílies van aprofitar la industrialització de les ciutats per abandonar la seva terra.

Un cop deixat el seu lloc d’origen per cercar un millor futur, una gran part va decidir provar sort a Catalunya. Molts d’ells van anar cap a les perifèries, a ciutats com l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta, l’any 1965 es troba en plena segona onada migratòria que configura la ciutat què és coneix avui dia. L’Hospitalet era considerada com a ciutat dormitori, amb greus problemes urbanístics, entre ells: l’enllumenat públic, el clavegueram, transports públics, assistència mèdica, ambulatoris i manca de places escolars. L’economia d’aquells anys, feia desaparèixer la agricultura per donar pas a la industria metal•lúrgica. Al barri de Pubilla Cases hi existia la necessitat d’habitatges d’autoconstrucció, en concret, d’edificació vertical promoguda per la construcció especuladora.

Existia un creixement caòtic i, a més, mancaven serveis com a tota la àrea metropolitana. Per tant, els blocs s’havien de construir sobre estrets i radials carrers del barri. La població que venia de la resta d’Espanya, es va apilar en pisos i cases, la majoria sense electricitat ni aigua. També hi havien assentaments de barraques al extrem superior del barri.

Amb el pas dels anys, però, la situació va canviar. Els barris es van anar dotant d’infraestructures, serveis mèdics i zones verdes coincidint amb els últims anys del franquisme i la transició democràtica.

Un cop superades totes les necessitats al barri, es quan sorgeix el Centro Extremeño Muñoz Torrero. A més, en una època on la dinàmica cultural i associativa estava canviant fruit de les noves realitats emergents.

El moviment associatiu és el dels anomenats “Centros de Cultura Popular y Tradicional”, més coneguts per determinats sectors que els hi agradava nomenar-los com a “ centros o casas regionales”.

Aquestes entitats es van obrir al seu entorn, ja que prenien part de la societat receptora. Als seus locals, a més de desenvolupar activitats referents de la seva cultura, es realitzaven d’altres. L’objectiu era donar a conèixer la seva terra d’origen i d’adopció a la resta de ciutadans. Buscaven trencar amb la seva tradició conservadora i nostàlgica, per convertir-se en instruments d’integració social en la societat receptora.

Cal remarcar que l’elecció del nom del centre té un significat especial, ja que pren el nom de Diego Francisco Muñoz Torrero y Ramírez. Natural de Cabeza del Buey, va ser diputat per Extremadura a les Corts de Cádiz. Va ser inspirador de la doctrina de la història de la Constitució de 1812, que per primer cop, proclama a Espanya, el principi de sobirania nacional. A més de ser el primer diputat que pren la paraula a les primeres Corts d’Espanya.

Aquesta entitat al començament es va donar a conèixer, pel boca orella. Extremenys que estaven apuntats al centre, comentaven als seus familiar i amics, ampliant exponencialment en nombre de socis en la dècada dels 90 arribant als 300 socis.

La realització d’activitats al barri, va fer que els anés coneixent més gent. Podien pertànyer a aquesta associació totes aquelles persones, extremenyes, fills d’extremenys o simpatitzants que tinguessin o volguessin tenir un sentiment de pertinença amb l’entitat i la cultura extremenya.

El centre funcionava mitjançant una quota mínima però suficient. Amb subvencions i, també, per mitjà d’activitats que es desenvolupaven per guanyar diners que anaven destinats a sufragar les despeses d’aquesta (com la realització feta per encàrrec de: migas, brodats, botifarrades, entre d’altres) . Al trobar-se en un terreny que pertanyia tan a Hospitalet com a Esplugues de Llobregat, les subvencions que rebien venien destinades dels dos Ajuntaments. També la Junta d’Extremadura va ser clau, aportant des de la distància tot el que estava a les seves mans. Les relacions que ha mantingut el centre durant els seus anys de vida amb els Ajuntaments d’Esplugues i Hospitalet han estat excel·lents.

El primer local s’obre a finals de Setembre de 1984, al carrer Simancas, encara que oficialment, la inauguració no es va fer fins la primavera de l’any 1985. Aquell dia es va convertir en un dia festiu per tot el barri de Pubilla Cases. A la trobada van assistir l’Alcalde de l’Hospitalet, Ignasi Pujana, comitiva de la Junta d’Extremadura, la ràdio de l’Hospitalet, entre d’altres centres extremenys de Catalunya.

L’any 1987 es traslladen al carrer Maladeta on passaran gran part dels anys de la vida del centre. Es tractava d’un local molt ampli que cobria totes les necessitats però tenia un lloguer molt elevat.

En la última etapa de l’entitat es traslladen a un local al carrer “Virgen de la Mercè” on va romandre l’entitat fins el seu tancament. Era més petit, però no va impedir que gaudissin igual, adaptant-se a les noves circumstàncies.

Les principals funcions del centre eren totes aquelles que es referien a promocionar la cultura, l’esport, la activitat juvenil, la solidaritat i les relacions entre ciutadans.

L’esplendor de l’entitat es troba a la dècada dels 90’s. És en aquella etapa on més activitats van portar a terme.

Algunes han perdurat durant tota la vida de l’entitat, i d’altres no. Feien programes de duració trimestral per aquestes. Algunes activitats estaven destinades per fer-les fora i, d’altres que eren internes del centre.

Entre el ventall de possibilitats que l’entitat oferia es podrien destacar els tallers. D’una banda, el de “Bordados y Costuras”, on el principal objectiu era la confecció i creació de brodats de tots els vestits regionals que utilitzaven el grup de “Coros y Danzas”, però també de la confecció de les disfresses de Carnaval, entre d’altres.

Els balls regionals on el principal objectiu era aprendre les danses tradicionals, tant dins com fora de l’entitat per ensenyar a les noves generacions. Als 90’s el grup de ball era molt nombrós i van participar al “Record Guinnes del Candil”, perquè la Federació d’Associacions Extremenyes a Catalunya s’ho va proposar. Consistia en ballar una jota amb la música del Candil.

El “Grupo de Canto y música era el que acompanyava al grup de “Coros y Danzas” perfeccionant la música i les lletres de les diferents peces del folklore extremeny.

El grup de teatre, dedicat a realitzar els playbacks i a més, a produir i realitzar diferents obres de teatre.

Hem de ressaltar també les activitats socials. Aquestes comprenien des d’exposicions de pintura, fotografia, artesania i escultures, passant pels recitals poètics, excursions, conferències i intercanvis culturals amb altres centres.

Però no totes les activitats que es realitzaven eren d’oci o diversió. També la ensenyança i educació ocupaven un lloc molt important, ja que durant un temps es van impartir cursos de català. Aquests estaven pensats en promoure la voluntat de l’ús del català com a llengua oficial i pròpia de Catalunya.

Com a activitats que es celebraren una vegada a l’any, cal destacar el “Día de la Matanza”. Es feia al mes de novembre. Tenia una duració de dos dies, ja que quan es comprava el porc, el dia anterior, dissabte es preparava i deixava tot enllestit pel diumenge. Aquest dia es celebra per recordar les antigues matances que es feien als pobles d’Extremadura, on per assegurar-se que tindrien menjar suficient per tot l’any, el criaven i el mataven, ja que d’això depenia el menjar de tot l’any.

La festa de la “Candelaria” també ha sigut rellevant en la història de l’entitat. Es celebrava el 4 de febrer. Era una festa per celebrar el dia de les “Candelas”. Es feia una missa on participaven unes noies de l’entitat cantant i una nena feia una ofrena. Desprès de la missa, es feia un dinar. Per últim, s’acabava el dia ballant.

El “Día d’Extremadura” va ser significatiu, ho organitzava la Federació d’entitats. Passaven un dia a un parc, cantant, ballant, jugant, compartint amb altres entitats extremenyes.

S’ha de dir que l’entitat sempre estava oberta pels socis. I els dissabtes sempre feien alguna cosa dedicada al ell, des de concurs de truites, sopars, intercanvis, entre d’altres.

Dos dels aniversaris que han marcat en la associació han sigut el dècim, i el vint-i-cinquè. A ambdós es van portar a terme activitats especials per celebrar i, posteriorment, es va fer un sopar on estaven convidats representants dels dos Ajuntaments.

L’última etapa de l’entitat la va presidir la senyora Maria Macarrilla Franco durant 10 anys, una dona compromesa amb la seva Extremadura, que sempre va estar disposada a ajudar i lluitar pel centre fins l’últim moment. Tan és així, que li van concedir el premi Senara per la labor que va portar a terme a l’entitat.

Aquesta entitat va tancar perquè la gent s’anava fent gran, s’esborraven, i ja no anaven els socis pel centre. Van quedar 62 socis dels més de 300 que van ser. A més, ningú volia rellevar a la senyora Maria. Els que quedaven estaven molt bé, es portaven tots a les mil meravelles. Al cap i a la fi, no deixava de ser la família que un dia va començar però més reduïda i compromesos de diferents formes. Potser solament queden els romàntics quan aquest tipus d’entitats comencen a caure en l’ocàs. Però una cosa és certa, la joventut no s’implica, ni tampoc s’interessa per aquestes coses. Els fills o nets, són les segones o terceres generacions de persones que van emigrar. Aquests no tenen gairebé vinculacions amb el lloc de naixement dels seus pares o avis. Ni amb les famílies que estan al poble, ni amb les costums, ni amb la cultura, ni amb les tradicions pròpies d’allà.

No es sap si aquest tipus de folklore s’està esgotant, però forma part d’una historia que ha estat escrita pels cofundadors i presidents que han passat pel centre: Luis Pérez Tornero, Salvador Pastor, Antonio Heras, Tito, Joaquin, Pepe Borrego, Adela Donaire i Maria Macarrilla. Per últim, però no menys important, per cada un dels socis que ha deixat la seva empremta.

El Centro Extremeño Muñoz Torrero ha tancat les portes per sempre, però la història i les seves gents mereixen ser recordades.