Company Fotògraf (empresa familiar)

Entidade coletiva

Company Fotògraf (empresa familiar)

1951-2011

Empresa familiar de fotografia fundada el 1951 per Joaquim Company i Torras. Va existir fins l'any 2011 i estava situada a la Plaça de l'Ajuntament, número 32. Gràcies als testimonis dels seus fills Enric, Teresa i Joaquim, s'ha elaborat la següent història del productor.

Joaquim Company i Torras havia quedat orfe molt jove i el seu tiet Quim va passar a ser el seu tutor. Aquest home, a qui la família Company anomenava tiet Quimet, tenia un tarannà renaixentista, és a dir, que tenia gran quantitat d’interessos: es dedicava al dibuix, a la fusta, a la delineació, a la decoració i a la fotografia. Va ser ell qui li ensenyà la tècnica fotogràfica i qui li va transmetre l'afició per la fotografia. També el va impulsar, a més, a obrir un negoci propi. Abans que això succeís, però, en Joaquim Company va tenir diverses ocupacions. Després de la Guerra Civil va estar en un despatx d'advocats fent feina de tenidoria, després va fer de comercial i, fins i tot, va treballar a una empresa tèxtil d'Esparreguera. Aquestes eren feines poc remunerades, i ell, que tenia un esperit emprenedor, volia establir-se pel seu compte i tenir una subsistència digna i independent per a ell i la seva família -que estava formada per la seva dona, Dolors Prats i Martí, per les dues filles grans, la Montserrat i la Teresa, nascudes el 1939 i el 1943, i dos fills més petits, l'Enric, nascut el 1945 i en Joaquim, nascut el 1948.
Un dia que en Joaquim Company va anar a visitar el seu sogre a Sant Climent de Llobregat, l’autobús de la línia Oliveras que cobria el trajecte va passar per davant de la Plaça de l'Ajuntament de l'Hospitalet. En aquells temps s'estava construint allà el gran edifici de la Caixa de Pensions, i va quedar impressionat. Va pensar que un dels locals dels baixos d’aquell edifici seria un molt bon lloc per posar una botiga de fotografia. Després de veure i conèixer la zona i el local, va decidir que era el lloc ideal per establir-se*. Aquesta decisió va comportar un gran canvi per a la família Company, ja que, fins aleshores, vivien en un quart pis en un carrer molt estret del barri de Gràcia. A l'Hospitalet, en canvi, on s'instal•laren, tenien una plaça molt gran davant de l'habitatge. Això, a banda de ser una molt bona ubicació pel negoci, va donar als seus fills petits una gran sensació de llibertat, perquè ara podien jugar a la plaça, lliure de trànsit rodat, davant la botiga, cosa que no podien fer al carrer estret de Gràcia. A més, l'Hospitalet de Llobregat, als anys cinquanta, era encara un poble agrari, on els tres barris que configuraven el municipi estaven encara molt distanciats i poc comunicats entre ells, i el Centre era un lloc on tothom coneixia tothom, a diferència de Barcelona.
Els quatre fills Company, durant la seva vida adulta, van anar arrelant-se i implicant-se molt en la vida cultural, social i política de l’Hospitalet. En paraules d'ells: "Som gent de l’Hospitalet".
La gran, la Montserrat, pedagoga, va ser cofundadora als anys setanta del centre educatiu Patufet-Sant Jordi, destacada escola activa catalana de l’Hospitalet integrada en el moviment de renovació pedagògica. A més, va arribar a ser, als anys noranta, regidora d’ensenyament de l’Ajuntament per Iniciativa per Catalunya, força política aliada en aquells anys amb el PSC. La Teresa va obrir i mantenir durant molts anys una botiga de joguines de fusta didàctiques, anomenada "Didó-Vailets", que va arribar a tenir gran presència i prestigi a la ciutat. L'Enric, periodista, bregat en la corresponsalia i la informació política sobre la ciutat en els convulsos anys de finals del franquisme per a diferents diaris, va impulsar, a finals dels anys setanta, la creació d’un setmanari de premsa local anomenat "L'Estaca", i va treballar, posteriorment, de redactor d’informació política del diari El País. Finalment, en Joaquim, molt aficionat com el seu pare al cinema, va ser l’impulsor i primer president, a inicis dels anys vuitanta, de la que va esdevenir una molt important entitat cultural ciutadana, el Cine Club l’Hospitalet, que va ser guardonat el 1987 com a millor Cine Club de Catalunya, i va arribar a ser, poc després, president de la Federació Catalana de Cine-Clubs durant una bona colla d’anys. A més va ser qui va portar la botiga Company fotògraf durant els últims trenta anys del negoci.
La botiga, en primera instància, estava pensada per fer-hi retrats i fotografies de carnet. L’espai consistia en una sala quadrada i petita, on hi havia un taulell i un parador. Darrere el taulell hi havia una porta que conduïa inicialment a l’habitatge de la família que, posteriorment en créixer el negoci, va ser transformat en un estudi, en el qual hi havia uns telons per fer els diferents fons, diversos aparells d’il•luminació i uns tamborets de fusta de color gris de diferents alçades, on la gent s'asseia per fer-los les fotografies. Darrere la porta, al principi, hi havia una escala de cargol que portava a un altell, on hi havia el laboratori, lloc on el senyor Company solia estar-se, que comptava amb unes finestres que li permetien veure i controlar l’entrada de la botiga.
El 18 de març de 1951 Joaquim Company i Torras, doncs, va obrir la seva botiga de la Plaça de l'Ajuntament, número 32. Va coincidir que aquell dia era Diumenge de Rams. Durant aquella jornada la Plaça de l'Ajuntament s’omplia de gom a gom de famílies amb fills que portaven a beneir la palma a la Plaça de l’Església, i això va comportar una molt bona acollida inicial del negoci des del primer dia. Molt aviat en Joaquim Company va decidir ampliar el negoci i dedicar-se, també, a fer reportatges i fotografies industrials. Els reportatges consistien a retratar bodes i batejos, principalment. Això fou possible gràcies al fet que el senyor Company va entrar en contacte amb el rector de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, Mossèn Josep Homar, home amb qui es va entendre molt bé degut al fet que els dos compartien profundes conviccions catalanistes. Aquesta església tenia sota la seva responsabilitat l’ermita de Bellvitge, lloc bucòlic, i en aquells moments rodejat de camps de conreu, on tenien lloc molts casaments. Aquesta bona relació personal entre els dos, va proporcionar al negoci un molt bon posicionament a l'hora d'aconseguir encàrrecs professionals, ja que el rector proporcionava a en Joaquim Company la llista de qui es casava, per tal que contactés amb els nuvis per preguntar-los si volien reportatge o no, i d'igual manera passava amb els batejos. Aquesta relació, juntament amb l'autorització municipal amb que va comptar la botiga per poder fotografiar a l’aire lliure, va permetre assolir un gran volum de feina fent reportatges fotogràfics de casaments i batejos tant a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida com a l’ermita de Bellvitge. A més d’aquests tipus de reportatges, hi havia també els que es realitzaven a les diferents revetlles i balls de Festa Major que tenien lloc als envelats que s’instal•laven cada estiu al pati del Casino del Centre. Per poder cobrir tot aquest volum de feina la botiga va necessitar comptar amb un gran nombre de col•laboradors externs que sabessin fer anar una càmera fotogràfica, que en aquells anys encara no era un artefacte a l’abast de tothom. Això succeïa sobretot els Diumenges de Rams i les processons del Corpus, actes litúrgics que aleshores eren massius. En aquests esdeveniments tenien almenys vuit o nou persones treballant. La feina se la repartien per parelles, un feia la fotografia i, mentrestant, l'altre apuntava el nom i l'adreça i cobrava a la gent fotografiada, a qui després es portaven les fotografies a casa. A banda de l’horari d’atenció al públic de cada dia, el calendari laboral de la botiga va estar sempre molt marcat per aquest tipus d’esdeveniments, que es repetien cada any.
El senyor Company, de la mateixa manera que va fer amb el rector de la parròquia, va entrar aviat en contacte amb l'Ajuntament. Això va ser un fet molt normal, ja que era l’única botiga de fotografia professional de la zona. El senyor Company, gràcies al seu gran rigor professional, discreció i diplomàcia, va saber establir molt bona relació amb els diferents alcaldes que hi va haver en aquells anys: en Josep Tayà, en Ramon Solanich, en Matias de España, en Vicenç Capdevila i en Joan Perelló. Aquest vincle va aportar al negoci diversos encàrrecs. Uns eren els que feia el funcionari municipal Francesc Marcé i Sanabra com a cap del negociat de Cultura, que demanava reportatges fotogràfics sobre diferents esdeveniments ciutadans per poder il•lustrar els seus articles al Boletín de Información Municipal, publicació que va durar molts anys on, a banda d’informacions més tècniques sobre el municipi, s’informava d’actes polítics oficials com la presa de possessió de cada un dels diferents consistoris, homenatges, inauguracions o les exposicions i concerts que organitzava l’Agrupación de Amigos de la Música. D'altra banda, arribaven també els encàrrecs fets des dels funcionaris del departament d'urbanisme, encàrrecs que van ser molt importants. En aquells anys, va haver-hi un gran augment de població a la ciutat, fet que va comportar la construcció desaforada de molts blocs de pisos. L'Ajuntament va encarregar a Company Fotògraf fer fotografies de tots els habitatges de la ciutat amb l'objectiu de fer un cadastre. Aquest encàrrec va comportar més de 10.000 fotografies, una de cada casa, de cada bloc. La relació que va establir-se amb l'Ajuntament va ser tan bona que se’ls va oferir una nova tasca: fer les còpies de plànols del departament d'urbanisme, fet que va comportar per a la botiga l’adquisició de maquinària específica.
L'augment de treball que va anar-se donant va ser de manera molt natural i orgànica, va implicar la participació, en algun moment o altre, de tots quatre fills, i fins i tot de la mare, la senyora Dolors Prats i Martí. Tots van estar treballant a la botiga durant un temps de la seva vida. La Montserrat i la Teresa, les filles grans, feien sobretot feines manuals com esmaltar les fotografies o tallar els marges; que eren treballs molt importants en el procés fotogràfic. I també van dedicar-se a atendre el taulell o ajudar dins l'estudi pel que fa al tracte amb la clientela. La Montserrat, en ser la gran, també va ajudar en el laboratori, i era qui portava les fotos al retocador. D'altra banda, l'Enric i el Joaquim, ajudaven, principalment, fent els reportatges fotogràfics, tot i que a vegades també ajudaven al laboratori o atenent al taulell.
El negoci va anar ampliant cada vegada més la diversitat d'encàrrecs, cosa que va fer que el dia a dia a la botiga fos molt variat. Per exemple, podia venir algú a retratar-se per una fotografia de carnet, o venia una parella de nuvis per tenir un record, o un matrimoni amb el seu nadó de mesos per fer-li unes quantes fotografies. I hi havia dies que arribaven a la botiga els reclutes del nou reemplaçament de soldats de la Caserna de La Remunta i els havien de retratar a tots pel carnet d’identificació. Altres vegades, quan s'apropava el dia de la comunió, les famílies portaven els nens uns dies abans vestits amb la roba de la comunió per retratar-los i poder donar una fotografia de record als familiars i convidats. Altres dies anava a la botiga un escultor amb les seves obres o algú amb peces industrials per retratar-les pels seus catàlegs.

Als anys seixanta i setanta, amb l'augment de la presència de màquines fotogràfiques entre els aficionats, el revelat de negatius es va convertir, en poc temps, en una de les feines que generaven més volum de feina a la botiga. Aquesta part del negoci va arribar a ser tan important que van haver d'externalitzar el laboratori per poder donar a l’abast.
Aquesta dinàmica es va mantenir durant una bona colla d'anys fins que, a poc a poc, el negoci de la fotografia va anar canviant. Aquest canvi era paral•lel i anava acompanyat de l'aparició de noves màquines de retratar cada vegada més bones i més assequibles per a la gent. Aquest fet va comportar una notable davallada en la demanda de reportatges particulars, ja que se’ls feia cada vegada més cadascú amb la seva pròpia màquina, i també dels reportatges de casaments, batejos i dels reportatges institucionals. Els bons equips de màquines fotogràfiques eren cada cop més assequibles econòmicament i permetien l’entrada de més gent en el negoci dels reportatges fotogràfics.

Al voltant de l’any 2000, amb l'aparició de la màquina fotogràfica digital, va començar la fi del negoci fotogràfic tal i com es coneixia fins llavors. En Joaquim Company fill, que s’havia fet càrrec del negoci a mitjans dels anys vuitanta, no se sentia ja pertanyent a aquell nou món de tecnologia digital que es va començar a imposar amb força en aquella època.
Els últims anys va costar mantenir la botiga. Es va decidir tancar-la els caps de setmana i els festius, un fet abans inimaginable, ja que els diumenges havia estat el dia en el que més es treballava. Els encàrrecs en aquella última etapa es basaven en els retrats per a fotografies de carnet, perquè estaven acreditats i tenien una clientela fixa, i en la realització de fotocòpies.
L'any 2011, finalment, Joaquim Company i Prats, ja amb seixanta-cinc anys, va decidir tancar la botiga i jubilar-se. El món de la fotografia havia canviat moltíssim. El que es coneixia antigament per "fer-se un retrat en bo" ja no era el mateix. Les noves tecnologies permetien ja a qualsevol amb un bon mòbil fer una fotografia de gran qualitat que molts ja no volien ni tan sols fer imprimir en paper fotogràfic. La imatge digital va fer desaparèixer en poc temps gairebé totes les botigues de fotografia i també els cinemes dels pobles de Catalunya. En aquests temps de transformacions tecnològiques accelerades que vivim, cada nova època, amb la nova tecnologia que incorpora, comporta sensibles canvis d’usos i de costums socials.
Company Fotògraf va ser una important botiga pels habitants de l’Hospitalet Centre i un negoci que va aportar molt a tots els membres de la família Company. Tots ells estan molt agraïts amb la botiga.
Amb la donació del fons fotogràfic de Company Fotògraf a l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet, els germans Company volen fer un homenatge a la tasca iniciada pels seus pares, Joaquim Company i Torras i Dolors Prats i Martí i un servei a tots els ciutadans de l’Hospitalet de Llobregat.

*Amb posterioritat a aquest escrit, la Teresa Company ha trobat uns escrits del seu pare dels anys vuitanta on explica com van anar a parar a l’Hospitalet: “…. Jo vaig fer alguna gestió per establir-me, donant veus per adquirir algún local ahont començar i mentrestant amb el cunyat [...] vam començar a muntar una màquina reproductora de plànols, d’acord amb un señor conegut que es va comprometre a donar-nos feina, a casa dels meus sogres, i també un laboratori fotogràfic molt rudimentari , fins que l’afer dels plànols no va rutllar prou bé, i vaig decidir establir-me sol, deixant la feina que tenia d’administratiu a a Can Sedó, tot buscant, per un anunci del diari vaig saber d’un fotògraf que es traspassava el negoci, que va resultar d’ésser l’Oliveres de Sant Josep, a l’Hospitalet.
Vaig entrar en contacte amb ell i em va explicar que ell tenia un germà a l’Uruguay que no paraba de dir-li que anés cap allí, doncs li semblava que faria un bon negoci i per aixó es traspassava el seu local amb botiga i laboratori. De fet no em engrescar gaire doncs era un cosa d’estar per casa, i la localització de la botiga em va semblar una barriada molt senzilla i poca cosa. En les exploracions que vaig fer per conèixer el posible “mercat” vaig arribar fins a la plaça de l’Ajuntament que em va semblar una barriada de més categoría per la fotografía. I va resultar que hi havia una botiga per llogar. Vaig fer indagacions, per veure si pels voltants hi havia algun fotògraf, i va resultar que no, que l’únic que hi havia hagut era l’Oliveras que estaba allí ahont hi ha l’Ustrell, pero va tenir de plegar precipitadament doncs l’Ustrell necessitava el local, que era d’ell i es va traslladar a St. Josep. Com que el preu del lloguer no era exagerat, vaig llogar-lo i em vaig “embarcar””

Preliminar