Séries 02 - Finca la Pelegrina

La documentació de gran format conservada de la finca de la Pelegrina correspon al patrimoni de la família Huguet, Maresch, Quintana i Espanya.

Aquesta sèrie documental està formada per 4 pergamins. Els documents ens mostren la venda d’uns terrenys situats a la zona anomenada de la Pelegrina.

La Pelegrina és un dels espais del terme de Vilafranca del Penedès. Està situat entre la muntanya de Sant Pau i la carretera de Vilafranca a la Granada.

Aquestes vendes porten subjectes censals mort, Lluïsmes d’ altres entitats eclesiàstiques com l’esglèsia Beate Marie de Vilafranca, i el monasteri Monte Serrato.

Els venedors d’aquesta terra són de l’alta classe social barcelonina: mercaders i també eclesiàstics.

Dos pergamins de compra pertanyen a Francesc Huguet i un altre a Bernat Huguet, El quart pergamí correspon a un prevere beneficiat de la parròquia de Beate Marie a Vilafranca del Penedès anomenat Joan Xam,.

Francesc i Bernat Huguet son ascendents en el patrimoni familiar de la família España, donant d’aquest fons.

Els pergamins daten dels anys 1504-1606

Primer de tot donaren una sèrie de definicions per entendre aquesta documentació.

Contractes de compravenda. El venedor s'identifica de manera més extensa, generalment donant la filiació; la clàusula on es declara que la venda es fa de grat i sense ser-hi induït per ningú també és força més llarga; els compradors també són identificats, bé que no se'n dona la filiació, però es declara si compren en nom propi o en nom d'un altre. La descripció de la terra o de l'immoble venut s'amplia considerablement perquè no solament s'indica la naturalesa del domini que el venedor hi té sinó que els límits són indicats amb tota precisió, esmentant les propietats veïnes; les declaracions de venda i traspàs del domini al comprador, de promesa de donar-n'hi possessió, d'autorització perquè el comprador en prengui possessió ell mateix.

L'estipulació del preu apareix acompanyada per les clàusules de declaració d'haver-se pagat, amb totes les clàusules de renúncies, i apareixen tot un seguit de noves clàusules garantint la disposició de la cosa venuda per part del comprador, el compromís del venedor per a defensar la propietat del comprador contra qui l'importuni.

La clàusula d'evicció per desfer la venda si sorgeix algun defecte de forma o de fons; la clàusula amb el jurament del venedor, que es compromet a complir totes les obligacions del contracte de venda sol tancar el contracte, bé que a vegades hi intervenen fiadors, que també han de fer juraments idèntics, les vendes on el venedor no resideix en el lloc on es fa la venda són les que solen requerir la presència de fiadors del venedor.

Els instruments de venda solien anar acompanyats d'un rebut, que formava document a part; malgrat que en el contracte de compravenda hagués estat declarat que el preu havia estat pagat.

Les apoques o rebuts són documents també simples, pels quals l'atorgant reconeix haver rebut uns diners.

Per mitjà del contracte d'emfiteusi, el propietari d'una finca la cedia a favor d'una altra persona (per a aquesta i els seus descendents) a perpetuïtat, a canvi d'una pensió anual anomenada cens (equivalent a una suma de diners o a una proporció dels fruits obtinguts de la finca). És una institució típicament romana, que té uns quants elements comuns amb el contracte d'establiment feudal al qual, ja en el segle XII, es van incorporar altres elements de l'emfiteusi romana. Les úniques limitacions a la lliure disposició de la finca respecte de tercers les constituïen els drets del senyor directe reconeguts pel dret comú sense cap denominació específica, però que a Catalunya s'anomenaven com els mateixos i equivalents drets que el senyor feudal tenia respecte dels seus vassalls terratinents: a) el dret de fadiga, que era un dret preferent de tanteig i retracte en virtut del qual el senyor podia recuperar el ple domini de la finca en cas que l'emfiteuta la volgués traspassar a un tercer, i això pel mateix preu que aquell li hagués ofert;
El dret de lluïsme, és un dret econòmic que el senyor directe percebia quan autoritzava o, si més no, no s'oposava a la transmissió de la finca i que consistia a cobrar un tant per cent del preu de la transmissió (dos per cent, segons el dret comú, però a Catalunya en alguns territoris variava i es xifrava en una tercera o una quarta part).

Cens: Dret de rebre una pensió anual per raó d’ un immoble, a perpetuïtat o per un temps llarg, com a conseqüència d'un establiment o contracte emfitèutic

Emfiteusi: Contracte pel qual un senyor dona a una altra persona (emfiteuta) el domini útil d'una cosa immoble, tot retenint-ne el domini directe, a canvi de rebre un cànon de l'emfiteuta o senyor útil.

Fadiga: Dret de prelació que té el senyor directe d'adquirir la cosa emfitèutica quan el senyor útil la traspassa a un altre per títol onerós. Lluïsme: Dret del senyor directe a rebre una part del valor de la cosa emfitèutica o feudal que es transmet a tercera persona, quan el senyor no fa ús del dret de fadiga.

El contracte emfitèutic parteix de la concessió d’un bé immoble que dona el condecent, és a dir, el propietari de la cosa, al concessionari amb la condició de que aquest es comprometi al pagament d’una pensió, anomenada comunament El lluïsme, el paga normalment el nou emfiteuta o adquirent sempre que no s’hagués pactat el contrari i el cobra sempre el senyor directe doncs aquest atorga el seu consentiment “laudare” a tota transmissió del domini útil que es realitzi cens, de forma periòdica i per un període de temps indefinit .