Fons comercial o d'empresa 607 - Droguería de Josep Puiggròs

Josep Mª Puiggrós Martí (1908-2003) va néixer a Òdena, comarca de l’Anoia a la Masia de “Cal Palomas” fill d’Isidre i Mercè, va ser el més petit de nou germans.

Va anar a l’escola fins els 12 anys, combinant-ho amb els treballs del camp en les terres de la família. Els principals cultius era la vinya i el blat. Sembla que la finca va ser la primera en tenir un tractor.

La finca la va heretar el primer germà. Les tres primeres filles van emigrar cap a Barcelona. Josep Puiggròs als 14 anys va emigrar a Barcelona amb les seves germanes per la mort de la seva mare.

Va viure al carrer Villarroel/Consell de Cent a la lleteria que regentava la seva germana, Rosa Vidal. Ella va cuidar del seu germà i de la seva germana petita, la qual es va encarregar de portar el dinar a Josep a la feina de la drogueria a Collblanc.

Els seus primers treballs van ser a Can Simó i Can Oliveras comerços de queviures amb molt prestigi i ell com aprenent dormia sota el taulell. Desprès va entrar a treballar als grans magatzems “El Siglo” inaugurats l’any 1878. Quan el nadal de 1932 van ser destruïts per un incendi. Josep Puiggrós es va anar a viure a Mallorca durant un any. Va pensar en tornar i muntar el seu negoci. Tenia bons coneixements, les seves germanes anaven al mercat d’Igualada on venien aviram i ous. La germana gran es va casar i es va anar a viure a Òdena. Acabada la guerra va muntar un forn de pa a la Plaça Espanyola a l’Hospitalet de Llobregat.

Josep Puiggròs va obrir una drogueria als baixos llogats de la Carretera de Collblanc núm 51. Va arribar a ser molt coneguda per la diversitat de productes que s’hi podien trobar, anaven des de els productes relacionats amb la neteja i perfumeria, fins als sulfats i nitrats per al camp. Els estris de pesca una de les seves principals aficions. Pólvora o boles de sal pels cavalls de la Remunta. També eren molt sol·licitades les pintures amb finalitats artística com pinzells olis , pastels i aquarel·les així com pintura industrial i professional o per les famílies que pintaven ells mateixos.

Tota la vida va tenir el mateix dependent, l’Antoni que hi havia entrat a treballar abans de la guerra, amb 12 anys. Quan Josep Puiggròs va ser gran, ell va ser l’encarregat de mantenir-la fins al seu traspàs.

Va ser una botiga que va estar oberta quasi 70 anys i que va anar innovant segons les costums del públic. Es tractava d’una botiga plena de materials on la gent anava a buscar i trobar. Al fons de la botiga no es podia passar perquè es trobaven els productes químics i el despatx.

La botiga va ser col·lectivitzada durant la guerra. En aquests temps la seva germana Rosa es va presentar com a familiar i va ser empleada per portar les comptes. Josep Puiggròs ja feia anys que arran el servei militar havia decidit que mai participaria en una guerra i a partir de 1936 va viure amagat a casa d’una amiga al carrer Vilamarí de Barcelona. Quan va acabar la guerra va llogar un pis en la mateixa finca, i va continuar vivint fins a la seva mort. Es va casar amb la seva amiga, al caps dels anys, quan ell tenia a l’entorn de 80 anys.

A Collblanc va ser molt conegut i apreciat entre el veïnat i els cercles que freqüentaven, el bar restaurant Can Bou, el forn de Ribas i altres punts de trobada de l’entorn. El fet que cap els anys 50 comprés terres al Samontà dona idea de que els seus lligams amb la ciutat s’anaven ampliant. Tanmateix el procés es va aturar, arran d’un cert conflicte amb les autoritats locals pel fet que van ser afectats d’expropiació, en terrenys de la seva propietat.

Josep Puiggròs és conegut com home aficionat a la vida nocturna, un home amb encant personal, seductor, ben vestit i amb un do especial per fer relacions i amistats. Es probable que per les seves amistats se li obrís la possibilitat d’establir-se a Collblanc. Altres capacitats importants de Puiggròs eren d’un comerciant molt hàbil i actiu i així ho demostra al final de la guerra. Davant la manca de productes que patia Barcelona, Josep Puiggròs va viatjar fora de les comarques barcelonines per buscar allò que la clientela el demanava. No es d’estranyar doncs, que la seva drogueria s’acabés convertint en un referent, també fora de l’Hospitalet.