Sèrie 03 - Testaments

Els documents catalans en concret els testaments solen iniciar-se amb una notificació: Noverint universi o Sit ómnibus notum.

Els testaments solen començar amb una invocació: In Dei nomine o In Christi nomine.

La Institulació es la part del document on s'identifica els atorgants. La identificació es completa,
s'indica nom i cognom, professió i lloc d'origen o residència, també la filiació, amb el nom dels pares; les dones casades eren identificades amb el nom del marit.

El notari tenia l'obligació d'identificar els contractants que acudien a la seva escrivania. Sobre el notari requeia també l'obligació d'apreciar la capacitat dels atorgants per disposar. El notari sol indicar, a més, si els contractants són presents a l'acte. En el cas que un contractant actués en nom d'una altra persona, calia esmentar quan li havia estat lliurada procuració i en poder de quin notari. Si un dels contractants actuava en nom d'una institució, se solia incloure còpia de l'autorització de la persona representativa d'aquesta institució.

En els testaments, l'atorgant solia indicar les causes per les quals el feia: perquè estava malalt i temia morir, per pròpia voluntat o perquè emprenia un viatge. Si estava malalt indicava que gaudia de seny, memòria i parla.

La part dispositiva d'un testament trobaríem primer el nomenament de marmessors, l'elecció de sepultura, el pagament de deutes i reparació de torts, les deixes a institucions eclesiàstiques, les deixes a la família del testador, a altres persones, i el nomenament d'hereu universal.

La subscripció dels atorgants

A continuació de la datació i generalment en línia seguida, figuraven els noms dels atorgants confirmant el document (qui hec laudamus et firmamus) o el testament. A la baixa edat mitjana, els noms anaven antecedits per un signe, una creu, generalment intercalada entre les dues síl·labes de Sig-num i, en els originals, tant els noms com els signes eren escrits pel notari només, que conferia autenticitat i veracitat al document. No és gaire adequat, doncs, dir que signaven el document, més aviat hauríem de dir que el fermaven, en el sentit de confirmar.

Cal recordar, d'altra banda, que a l'època medieval no es requeria la unitat d'acte i que, per tant, els atorgants podien fermar per separat en moments diferents del mateix dia o en dies diferents. Aquesta circumstància és indicada sempre i és ben visible perquè cada atorgant que ferma separadament requereix la presència d'almenys dos testimonis, que apareixen a continuació del seu nom: El notari havia de portar el control de les fermes dels atorgants amb tota cura, persona per persona. Ho aconseguia posant, en el manual, dues ratlletes, com dos accents, sobre el nom de fonts de la persona que havia confirmat el document.

Tancaven el document els testimonis que havien assistit a la ferma del contracte, que havien d'ésser dos com a mínim, però podien ésser més. Acabem de veure que, si les fermes dels atorgants no eren simultànies, calien dos testimonis per a cada ferma.

La clausura o completio que conferia eficàcia pública al document comprenia el nom del notari, amb el seu signe, la referència a l'autoritat que l'havia investit i normalment el lloc on exercia. Hi feia constar, a més, el requeriment de les parts per actuar, la declaració d'haver escrit ell mateix el document o d'haver-lo fet escriure, una al·lusió a la subscripció testifical i a la clausura feta sempre de la seva pròpia mà.

El signe del notari: la marca autógrafa del notari inicia sovint la clausura.

La sèrie de Testaments està formada per tres documents, en pergamí, escrits 1 en llatí i dos en català.

Les dates extremes són. 1533- 1621. Pertanyen a la família Fàbregues.

El primer dels testaments es tracta d’una clàusula testamentària, afegit al testament pel qual Francesc Fàbregues, ciutadà de Barcelona que en cas de la mort del seu hereu universal, Francesc Galceran Crespí Fàbregues, li succeiran les persones citades per ordre en el testament.

El segon testament és d’una dona Jerònima Fàbregues i Amat viuda de Guillem Onofre Fàbregues atorga testament i nomena hereu universal al seu fill Joan Onofré Fàbregues, tot establint les substitucions corresponents.

El tercer testament és de Guillem Onofré Fàbregues, marit de Jerònima, i nomena hereu universal al seu fill Joan Onofré Fàbregues, tot establint les substitucions corresponents.