Item 024 - Edicte de Francesc Xavier de Castaño pel no compliment de les funcions de policia donades pel Marquès de Campo Sagrado

Els alcaldes de barri eren individus no necessàriament lletrats, adscrits a cadascun dels barris que formaven els districtes (quarters) en què se subdividien algunes ciutats peninsulars. Llur jurisdicció era governativa i judicial, la qual exercien sota la tutela de l'alcalde de quarter.

La creació dels alcaldes de barri s'emmarcà en el projecte il·lustrat de la monarquia borbònica, en un context en què el motí de Squillace, al març del 1766, obligà els ministres de Carles III a moderar mesures de reforma administratives, judicials i municipals.

Les més immediates afectaren la composició dels ajuntaments de regidors, en integrar oficis d'elecció popular -com eren els diputats del comú i els síndics personers (interlocutòria acordada el 5 de maig de 1766)- per a garantir la defensa dels interessos dels sectors socials més desafavorits. L'altra disposició reial modificà l'Administració de justícia de primera instància, per tal d'accentuar el control efectiu sobre les ciutats i llurs habitants, i prevenir aldarulls.

El projecte inicial estava pensat per a aplicar-se a la cort de Madrid, però el Consell de Castella, a partir de les reflexions meditades pel comte d'Aranda i pel fiscal, Pedro Rodríguez de Campomanes, proposaren la conveniència d'aprofitar l'estructura judicial de la capital per a reconvertir els alcaldes de casa i cort en alcaldes de quarter (figura ja existent durant l'època dels Àustria) i reforçar-ne les competències amb noves atribucions judicials civils i criminals que abans no tenien.

La Cèdula reial del 6 d'octubre de 1768 exposà la línia d'actuació d'aquest esperit, però només s'aplicà a Madrid, en dividir la ciutat en vuit quarters, tots en mans d'alcaldes de casa i cort. No obstant això, la novetat d'aquesta disposició radicava en l'establiment de vuit alcaldes de barri per quarter. La instrucció del 21 d'octubre donà forma i contingut a les responsabilitats d'aquesta nova figura subordinada als ministres de justícia, però que tenia la funció de controlar qualsevol punt del barri. Posteriorment, el model madrileny serví de base per a aplicar-se a totes les ciutats peninsulars amb tribunals territorials.

Així, doncs per Cèdula reial del 13 d'agost de 1769, Granada, Valladolid, la Corunya, Oviedo i Sevilla -totes seus de chancillerías o audiències- van ser dividides en quarters, subordinats als ministres de justícia dels tribunals reials respectius. Saragossa, Palma, València i Barcelona també van ser articulades en quarters, però mentre que les tres primeres només tingueren quatre quarters, Barcelona fou l'única ciutat -juntament amb Sevilla- que disposà de cinc quarters.

Només Madrid -la cort- la superava. Els quarters foren distribuïts entre els cinc alcaldes del crim de l'Audiència de Catalunya. Cada quarter, però, se subdividí en vuit barris. A finals del segle XVIII, el cinquè quarter tingué nou barris. Això volia dir que la ciutat de Barcelona tenia quaranta barris i, per tant, un nombre equivalent d'alcaldes de barri.

La instrucció de l'11 de setembre de 1769 regulà les funcions d'aquests agents a Barcelona, seguint el model de la instrucció madrilenya d'octubre del 1768. Amb aquesta normativa podia ser alcalde de barri qualsevol persona, cap de família, honrada i contribuent domiciliada dins el barri regentat. No era requisit imprescindible que el futur alcalde de barri tingués una formació lletrada, però sí que era recomanable que pogués demostrar que tenia una formació educativa bàsica -que sabia llegir o escriure- per a desenvolupar les tasques que li serien encomanades.

El mandat de l'alcalde de barri era d'un any, i començava el primer de gener. L'elecció es feia per quarters, en presència de l'alcalde de quarter i dels veïns del districte, seguint un mecanisme semblant al dels comissaris electors que designaven els diputats del comú i els síndics personers. Aquest sistema perdurà fins al 1801, quan s'anul·là el procediment per ineficaç. El jurament del càrrec es feia davant el superior, que sempre era l'alcalde de quarter. El càrrec era honorífic i no reportava remuneració fixa, però sí honor i distinció social, com ara l'exhibició d'insígnies de l'autoritat que donava i un bastó de fusta, amb puny d'ivori, símbol de la justícia. En cas d'absència, mort o renúncia justificada davant la Reial Audiència i un cop acceptada aquesta, era substituït pel veí següent que en prelació havia obtingut més puntuació dins l'elecció. L'alcalde de barri era, doncs, responsable del seu barri.

L'alcalde de quarter lliurava a cada alcalde de barri una descripció dels límits urbanístics de la demarcació, distribuïda en carrers i places, sobre les quals havia d'exercir autoritat. Les funcions governatives que tenia es traduïren en atribucions de policia. Havia de vigilar, investigar, indagar i conèixer, amb l'ajuda d'una xarxa d'informadors locals, tot el que passava dins el barri i informar-ne puntualment l'alcalde de quarter. Com a obligació, havia de controlar qualsevol incidència o canvi produït entre el veïnat del barri, i anotar-los en un llibre de matrícula. Aquest llibre indicava el nom, l'estat, l'ofici i els fills dels inquilins domiciliats amb la identificació del nom del carrer i el número de la casa on vivien. Els llogaters i els taverners havien d'informar, sota pena de multa, de qualsevol incidència, canvi de domicili o de l'arribada de forasters o estrangers. Orfes, vagabunds i prostitutes, susceptibles de comportar problemes d'ordre públic, eren sotmesos a vigilància prioritària. En aquestes circumstàncies col·laboraven amb la justícia reial ordinària, fins i tot estaven autoritzats a sol·licitar l'ajuda de soldats. Els edificis religiosos (esglésies, convents i hospicis) també quedaren registrats en aquest llibre, però els membres de la milícia quedaren exclosos de notificar llur situació particular, apel·lant al privilegi de fur militar de què gaudien i que el capità general confirmava reiteradament. Els quaderns de matrícula eren custodiats per l'alcalde de barri, el qual els lliurava al superior per a inspeccionar-los. Malauradament, aquests llibres no s'han pogut conservar, però Francisco de Zamora (que fou alcalde de quarter) informà sovint de la seva existència.

Els alcalde de barri també havien de vetllar per l'enllumenat, la higiene, la neteja de les vies públiques per a evitar contagis i epidèmies, el manteniment de les fonts d'aigua, l'estat dels edificis, l'empedrat dels carrers i les voreres, visitar botigues, oficines públiques, garantir la fidelitat dels pesos i les mesures, controlar els preus i corregir desviaments injustificats. En cas de trobar desperfectes als carrers ho havien de comunicar al corregidor o als alcaldes majors. No era pas estrany que la duplicació de jurisdiccions comportés sovint incidents amb els oficials reials o amb els regidors obrers o mostassàs de l'ajuntament, responsables del govern polític i econòmic de les ciutats. Igualment no faltava l'exigència, per part seva, del compliment estricte de les ordres i els bans de policia publicats per les autoritats borbòniques.

En l'àmbit judicial, com que no eren lletrats, no podien jutjar els casos civils ni criminals de primera instància que es produïen dins el districte, però sí que podien efectuar sumàries senzilles orals i escrites de poca importància, i també indagar fets, buscar testimonis i arrestar delinqüents in fraganti, amb l'ajuda d'un agutzil o de soldats. En tot cas, havien d'informar de les actuacions que feien l'alcalde de quarter perquè aquest continués les diligències processals. Tenien la facultat de demanar ajut a un escrivà reial per a anotar les interlocutòries, però no podien sentenciar.

Malgrat tot, la divisió de la ciutat en quarters i barris fou una novetat important per a Barcelona, perquè l'elecció de diputats del comú i de síndics personers es feia per barris i parròquies. De fet, no era difícil trobar alcaldes de barri entre els comissaris electors, alguns dels quals més tard foren escollits diputats del comú.

Segons la Llei d'ajuntaments del 3 de febrer de 1823, els alcaldes de barri quedaren marginats com a simples auxiliars dels alcaldes constitucionals i pel reglament de policia del 1824, llurs facultats foren assumides pels comissaris i els zeladors. Recuperaren moltes competències el 1836 i una Ordre reial del 27 de gener de 1846 en garantí la continuïtat, tot i que una altra ordre del Ministeri de Governació, del juliol del 1849, els suprimí a Sevilla. La Llei municipal de 1870 encara els atribuïa algunes funcions administratives, sota la supervisió dels tinents d'alcalde. Però la Llei d'enjudiciament criminal, els considerava col·laboradors efectius dels jutges d'instrucció. Posteriorment llurs funcions foren encomanades a les juntes de districte.