Unidad documental simple 002 - Edicte per la mobilització de soldats per formar companyies soltes, i agregar-se a les tropes reials

La Guerra de Successió va ser un conflicte internacional que enfrontà les potències europees per la corona de la Monarquia Hispànica. Carles II havia mort el novembre del 1700 sense descendència, i va deixar en testament els seus extensos regnes al duc d’Anjou (Felip V), nét de Lluís XIV de França. Aquesta decisió va anar en detriment dels drets successoris de l’arxiduc Carles d’Àustria, fill de l’emperador Leopold I. La proclamació d’un membre de la poderosa casa de Borbó despertà els recels d’Anglaterra i Holanda que, amb l’Imperi austríac, varen declarar la guerra a Lluís XIV i Felip V.

En esclatar la guerra, Catalunya es regia per lleis i constitucions pròpies. Els organismes que la representaven eren la Diputació del General (Generalitat) i les Corts, mentre que el virrei era el representant de la Monarquia a Catalunya. L’actuació dels virreis a Catalunya serien un motiu constant de greuges a la corona.

El setembre de 1701, Felip V va viatjar a Catalunya per jurar les lleis catalanes i convocar-hi Corts. Catalunya va acceptar Felip V com el seu rei, tanmateix, la causa austriacista aniria guanyant adeptes entre els catalans, entre altres, per l’actuació del virrei Velasco.

El novembre de 1705, Carles d’Àustria era aclamat rei a Barcelona, després que el seu exèrcit hagués posat setge a la ciutat i l’hagués fet capitular. El sobirà va jurar les lleis del Principat, va convocar Corts i va establir la seva cort a Barcelona.

La primavera del 1706, Felip V va tornar a Catalunya al capdavant del seu exèrcit amb l’objectiu de recuperar Barcelona. Va posar setge a la ciutat amb un ampli desplegament militar. Tanmateix, l’arribada de la flota angloholandesa va fer canviar de signe el combat. Felip V es va retirar cap el Rosselló. L’èxit dels aliats va afavorir la seva penetració a l’interior de la Península i que Carles III arribés a Madrid.

A partir del 1707, les victòries austriacistes varen començar a fluctuar. L’exèrcit de Carles III va ser derrotat a la decisiva batalla d’Almansa, fet que obrí les portes a l’ocupació del regne de València i l’Aragó per Felip V. Aquell any cauria Lleida. L’any següent, Tortosa. Tanmateix, el triomf a les batalles d’Almenar i Monte-Torrerro (1710) portarien Carles III per segona vegada a Madrid, bé que per pocs dies. El rei es va retirar a Catalunya perseguit per l’exèrcit de Felip V, que, en una potent contraofensiva, va infligir severes baixes a l’austriacista. El 1711 va capitular Girona.

L’abril del 1713, les potències enfrontades varen signar la pau d'Utrecht. Però durant les negociacions de pau, no s’havia resolt un aspecte cabdal per a Catalunya: la preservació de les seves lleis i autogovern. Davant la possibilitat de perdre’ls, les autoritats catalanes varen resoldre continuar la guerra contra Felip V, sense cap suport militar extern.

L’estiu de 1713, gairebé tot Catalunya era en mans de Felip V. El seu exèrcit va posar setge sobre Barcelona. Després d’un any de setge, la situació va agreujar-se amb l’arribada del duc de Berwick, general de Lluís XIV. Prop de 40.000 soldats eren en les immediacions de la capital. L’exèrcit català, comandat per Antoni de Villarroel, va frenar un potent assalt el 12 d’agost, però va ser impossible aturar el de l’11 de setembre. La ciutat va capitular després de resistir catorze meses de setge.

La promulgació dels decrets de Nova Planta (1716) i altres disposicions varen posar fi a les lleis catalanes i el seu govern. S’imposà una nova divisió territorial: els corregiments, i un nou impost: el cadastre. Es varen exiliar prop de 25.000 persones. Un dels símbols de la repressió va ser la construcció de la Ciutadella a Barcelona. Odiada pels barcelonins, la gran fortalesa militar va ser derruïda a la segona meitat del segle XIX.